La cronista de la literatura catalana

He tingut la sort i el privilegi –no es pot qualificar de cap més manera– de treballar al costat de Rosa Maria Piñol. Tots dos ens vam incorporar a La Vanguardia el mateix dia de desembre del 1983, ella com redactora de Cultura i jo com cap de secció. I allà vam treballar plegats, de costat, dia rere dia, durant vint-i-set anys. Crec que cap col·lega no es molestarà amb mi si afirmo que no hi ha hagut una periodista que unís, com ella, una capacitat professional tan excel·lent amb un caràcter tan jovial, amb una bona disposició tan inalterable, amb una companyonia tan natural i incombustible i amb una capacitat única per alegrar-nos l’existència.

Rosa Maria Piñol ha estat, entre altres coses, una impulsora i un referent clau de la literatura en llengua catalana. La seva agenda d’autors era llegendària. En temps previs al telèfon mòbil, atresorava fins a tres i quatre números de molts escriptors –els de casa, els dels pares, les nòvies, etcètera– i aconseguia localitzar-los, quan ho requeria l’urgència periodística, en un tres i no res, indefectiblement. La seva diligència a l’hora d’informar sobre els nous títols i la fiabilitat amb què s’hi va dedicar no van tenir parangó. Els seus textos eren clars i precisos. Pocs periodistes han contribuït tant al progrés del seu àmbit informatiu habitual com la Rosa va contribuir a la projecció de les lletres catalanes els últims decennis. Sempre amb un humor i una qualitat humana que tot sovint transformaven les relacions professionals en amistoses.

La carrera de Rosa Maria Piñol, que va cursar estudis a l’Escola de Periodisme del

CICF, va començar, sent molt jove, a la revista juvenil Cavall Fort, que dirigia Albert Jané, on va fer de secretària de redacció i va arrodonir el seu català fresc i gens ampul·lós. Va treballar posteriorment a Diario Femenino, germen de Mundo Diario, la capçalera barcelonina més a l’esquerra en els anys de la transició, quan va dirigir una rúbrica pionera en la recuperació del català. I va formar part des del 1976 de l’equip fundacional que va llançar l’Avui, primer diari en llengua catalana després de la

Segona República. El 1983 va ser fitxada per La Vanguardia i es va integrar a la secció de Cultura que llavors dirigia Josep Ramoneda. S’hi va estar fins que el 2010 va ser reclamada per l’equip encarregat del llançament i la supervisió de l’edició catalana del diari. En totes aquestes comeses, va deixar una empremta de somriures i amistats.

La seva tasca periodística, que inclou un llibre sobre el lingüista Pompeu Fabra –escrit

a partir dels records de la seva filla Carola i publicat el 1991– va merèixer diferents reconeixements, entre els quals el premi Atlàntida del Gremi d’Editors a Llengua Catalana el 1992 o el Trajectòria de la Setmana del Llibre a Català i el Memorial Pere Rodeja, el 2015.

Des que es va jubilar el 2015, dinàvem amb la Rosa periòdicament, cosa que em permetia recuperar durant un parell d’hores una enyorada atmosfera de camaraderia, assaonada amb els característics acudits i rodolins que la Rosa regalava a mans plenes. Al que seria el nostre últim dinar, al juny, hi va anar amb una ombra de preocupació a la cara. Em va dir que tenia problemes per escriure, que no aconseguia embastar els seus manuscrits, de cal·ligrafia en altre temps enèrgica i, tot i això, amables traços arrodonits. Va mostrar, a més, dificultats per enfilar les frases, per trobar les paraules que els havien de donar contingut i continuïtat. La seva frustració, veient-se incapacitada per comunicar-se –cosa que era la seva tasca professional i el seu tret vital distintiu–, resultava manifesta i dolorosa. Abans-d’ahir diumenge, afligida d’un tumor cerebral inoperable –es fa difícil imaginar un enemic més inhabilitant i cruel per a una persona que va fer de l’empatia la seva divisa–, Rosa Maria Piñol va morir a Barcelona, on havia nascut feia 70 anys. La sobreviuen el seu marit, els seus dos fills, les seves dues germanes, dos nets i una neta. Ens consola pensar que, mentre visquem, no s’extingirà el seu record lluminós ni l’agraïment que li devem per haver fet millors els nostres dies.

La Rosa unia una capacitat professional excel·lent i un caràcter jovial que ens alegrava l’existència