Delicat calidoscopi

Capella de Ministrers

Direcció: Carles Magraner

Veus: Èlia Casanova i Pino de Vittorio Lloc i data: Festival de Torroella de Montgrí (6/VIII/2021)

La Capella de Ministrers que dirigeix Carles Magraner desenvolupa des de fa molts anys una feina musical en la qual sempre hi ha reflexió, preguntes sobre els orígens, inquietud historicista. I en aquest cas ens va proposar un programa –que pròximament s’editarà en un disc– ple de suggeriments en el qual la música, la història i les dinàmiques socials que les acullen parlen per si mateixes. Ho assenyala Juan A. Vela a les notes del programa, quan subratlla com a particularitat d’aquesta selecció musical el diàleg entre popular i culte com a flux dinamitzador de l’art, i en la història, la presència espanyola a Nàpols. Músiques escrites per rellevants compositors dels segles XVI-XVII, traductors alguns, subtils i cortesans de músiques i estils populars com Giovan Primavera, Vincenzo Fontana, i altres italians, fins a les paraules majors que porta a l’escenari d’òpera Claudio Monteverdi o el seu contemporani i renovador Frescobaldi, i del costat espanyol Lucas Ruiz de Ribayaz. L’epicentre de la història d’aquesta proposta és naturalment Nàpols i les seves projeccions. I queda clar com la musicalitat pròpia d’un poble, sense elaboracions cortesanes, injecta vida i estil. Escoltant aquests diàlegs entre cants de la Pulla o de Sardenya s’explica millor l’estil definitiu de Monteverdi i el seu segell en escana. Aquestes músiques porten un component simbòlic, gestual, fins i tot en la gesticulació i en la representació corporal, que transcendeix l’escriptura formal. La interpretació és fonamental. I en aquest sentit la capacitat expressiva i actoral del tenor abaritonat Pino de Vittorio, autor també d’arranjaments de peces populars, són la dimensió no escrita i fonamental d’aquestes músiques. I parlant de Vittorio hem de subratllar la feina sensible i equilibrada, suggeridora i expressiva de la seva partenaire, la soprano Èlia Casanova, que va brodar sense ostentació el Si dolce è’l tormento de Monteverdi i va brillar amb estil en la cançó popular.

Al programa, la Taràntula escrita al seu tractat erudit per Kircher, un altre tema central de la sessió, present a Nàpols i Espanya,

i les tarantel·les que impliquen una gran projecció visual i en la dansa popular. El que es diu més enllà de la veu. El que projecten en sentit simbòlic la forma, els materials i el so dels instruments.

En aquest joc de plànols i dimensions, Magraner va recórrer a diferents instruments, de subratllar les flautes de bec de David Antich, o Robert Cases amb la guitarra i la tiorba, Sara Águeda amb l’arpa, o la cornamusa i la mandolina d’Eduard Navarro, entre d’altres. I per tancar, el significatiu i suggeridor diàleg vocal tan subtilment interpretat (d’autor anònim), la Ciaccona del paradiso e dell’inferno, que representa una síntesi d’aquest calidoscopi musical.