La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Tenia una motxilla grossa de traumes i records negatius”
Cantaora
cantant que revolucionaria el flamenc?
No, la pressió venia perquè jo soc una persona molt tímida. No volia perdre certes coses.
En tot cas, creu que ha arribat al món de la música per fer la revolució?
Aquesta afirmació és una mica forta, sobretot si la diu una mateixa. Jo no vull revolucionar res, només revolucionar-me a mi mateixa. És el flamenc que em revoluciona, em fa ser jo mateixa, que crec que és l’acte polític més revolucionari del món. No perdre l’essència, els orígens, reivindicar les arrels com a una cosa bona i compartir-les amb el món. Això és el que vull. Revolucionar és una cosa que, a més a més, no depèn de mi. Jo seré lliure i faré la música que a mi m’omple.
Les arrels a què vostè es referia, on cal anar-les a buscar?
El meu referent és el meu avi. Era un home de camp i no va arribar a dedicar-se mai a la música, però jo vaig créixer amb ell i vaig aprendre a cantar escoltant-lo entonar cançons mentre regava i llaurava la terra.
I musicalment?
Estrella Morente, el seu pare Enrique Morente, Camarón, la Niña de la Puebla, la Niña de Antequera... un munt. La llista és infinita.
Com viu la tornada als escenaris?
Superbé, amb moltíssima alegria.
Hi ha altres artistes que prefereixen fer pocs directes, però a mi m’encanta, em diverteixo moltíssim.
Fa alguna cosa diferent ara abans de sortir a l’escenari? Doncs mira, jo continuo fent el mateix que abans: abraçar el meu equip abans de sortir. Per a mi això és indispensable. Transmet unió, tranquil·litat. Per connectar amb els altres hem de connectar primer amb nosaltres mateixos.
Costa més ara connectar amb el públic?
Jo crec que no costa més. En realitat, desitgem i necessitem molt la música. Això fa que estiguem molt receptius. La mascareta és un destorb per a la comunicació visual, però a l’hora de la veritat es nota l’escalfor de la gent. I mola molt.
Vostè que és jove, com entreveu el futur del sector musical? Puc dir el que m’agradaria? A mi m’agradaria que, després de la pandèmia, mirés el panorama musical i me’l trobés superequitatiu, superdivers. Amb gent de totes les edats, de totes les races i de tots els sexes. Que hi hagi tantes dones com homes. Que entre els directius de la indústria hi hagi dones, perquè ara la majoria són homes. Que l’art trenqui els prejudicis i els estereotips. L’art és el més lliure que existeix i tots hi cabem. Això és el que m’agradaria que passés: que el món de l’art fos un exemple per a la resta d’indústries.c
Desig de futur “M’agradaria que el panorama musical fos superequitatiu, superdivers”