La Vanguardia (Català-1ª edició)
I sense Agüero
La missió impossible de tapar el forat a l’atac que deixa Leo Messi, autor de 38 gols la temporada passada, s’agreuja amb la baixa per a dos mesos i mig del Kun
Iara què? La pregunta se la fan tots els culers. Però el primer que ha de resoldre la qüestió futbolística és Ronald Koeman, que s’enfronta a la missió impossible d’omplir els 40 gols per temporada que Messi sumava de mitjana al Barça. El problema és més gran perquè necessita gol i, d’entrada, ja no té Agüero.
Va sorprendre l’absència del Kun tant en l’acte de comiat de l’argentí com en el Gamper. Sobretot perquè la vigília havien sopat junts. Íntim amic de Messi, Agüero es va enfadar quan va saber la notícia de l’adeu del seu compatriota. Si havia aterrat al Camp Nou després d’acabar el contracte amb el City –tenint altres ofertes superiors– era per compartir vestidor i equip amb Leo. “Ens veiem divendres a l’entrenament”, es van dir. Però dijous la dupla es va esvair abans de començar i ell es va sentir enganyat. Fins al punt de pensar en una escapatòria, segons es va informar a La Porteria, de Betevé.
Així doncs, la no presència del Kun va disparar les alertes. Però no tenia res a veure amb el seu disgust. Poc abans del Gamper, el club va informar que s’havia lesionat al bessó de la cama dreta i li havien recomanat repòs. Ahir es va entendre una mica més quan el comunicat mèdic va estimar que el temps de baixa és de deu setmanes. El trencament muscular és de gravetat i no debutarà fins a la jornada 13 contra el Celta.
L’esquinç el patirà, i molt, la davantera. Agüero, encara amb 33 anys i amb problemes de lesions (tot just 6 gols el curs passat), és un golejador d’instint i el Barça acaba de perdre la seva referència. Messi ha guanyat vuit vegades el trofeu Pichichi i ha estat el màxim golejador de la plantilla del Barcelona en 12 de les últimes 13 temporades. Des que Guardiola li va donar la samarreta amb el deu a l’esquena, el crac no havia baixat de les 30 dianes per campanya. El seu pitjor registre seria un nivell superlatiu per a qualsevol altre.
“Pel que fa a talent i màgia no serem el mateix”, admet Gerard Piqué. De moment, Memphis Depay sembla disposat a recollir-ne una mica el testimoni. Ha marcat en tres dels quatre amistosos en què ha participat. El neerlandès té feeling amb Koeman i De Jong. Al
És el primer gran crac mediàtic de la història del Barça. Va vestir de blaugrana del 1919 al 1932, va guanyar tots els tornejos de l’època i algun dels seus rècords encara continua vigent, com el de màxim golejador blaugrana a la Copa. També es manté com el medallista olímpic més jove d’Espanya, amb la plata a Anvers 1920 amb 18 anys i 208 dies. A finals del 1932 el FC Barcelona el va donar la baixa, perquè el considerava massa veterà i massa car. Setmanes més tard fitxava pel Reial Madrid, un rival que encara no estava considerat el gran enemic dels blaugrana, però tot i així Samitier va anar amb compte de no trepitjar mai les Corts amb la samarreta blanca.
El Barça, que ja estava en crisi de resultats en els últims temps de Samitier, sense el mag de la pilota tampoc no va aixecar el cap. Va ser després de la guerra, el 1942, quan va tornar per fi a proclamar-se campió de Copa i no va conquerir la Lliga fins al 1945, precisament quan ja era Samitier qui ocupava la banqueta. La fama mundial, l’astúcia, l’encant personal i l’encert de Samitier en el fitxatge de futbolistes li van mantenir permanentment obertes les portes del club blaugrana, i no se li va retreure l’excel·lent relació amb Santiago Bernabeu i el Reial Madrid. És la següent gran llegenda de la història blaugrana. Va debutar l’abril del 1951 i es va mantenir al primer equip, amb alts i baixos, fins al 31 de maig del 1961, el nefast dia de la derrota de Berna a la final de la Copa d’Europa. Kubala és un mite del barcelonisme, un personatge incomparable que va canviar la història del club i va contribuir decisivament a l’impuls del Camp Nou. Malgrat la persecució immisericordiosa que va patir, amb les seves variades i greus lesions, amb Kubala el Barça va conquerir quatre lligues, cinc copes, dues supercopes i tres trofeus internacionals. En ocasió del centenari del Barça va ser elegit per votació popular el millor futbolista de la història del club.
I el Barça? Després de la derrota de Berna i ja sense Kubala el club va entrar en una etapa mediocre, amb canvis d’entrenador i d’estil de joc constants, amb fracassos repetits a la Lliga –que no es va tornar a conquerir fins el 1974– i amb tot just tres títols de Copa i una Copa de Fires en aquell període. El Barça no va trobar relleu vàlid per al seu líder, fonamentalment pel gran error estratègic que va suposar traspassar, per motius econòmics, l’únic que semblava capacitat per liderar una nova etapa, el gallec Luis Suárez. Per si fos poc, Kubala va decidir tornar-se a posar les botes: dos anys després de la retirada va fitxar per l’Espanyol en una decisió, aquesta sí, molt mal acollida per l’afició i criticada sense pietat per la premsa propera al club blaugrana.
També va provocar un canvi espectacular en el derrotista ambient blaugrana, però en el seu cas l’efecte va ser fugaç. La seva influència més important en el Barça arribaria molt després, primer des de la banqueta i després des de l’entorn del club. Com a futbolista, el 1974 va trencar la ratxa de catorze anys sense guanyar la Lliga i va conquerir la Copa del 1978, l’única que la reglamentació de l’època li va permetre disputar. Després d’abandonar el club amb l’arribada de Josep Lluís Núñez a la presidència el seu llegat futbolístic es va difuminar. Per reemplaçar-lo va arribar un eficaç golejador austríac, Hansi Krankl, però no un líder. Entre el 1960, última lliga guanyada amb Kubala, i el 1991, primera conquerida amb Cruyff entrenador, es van succeir 30 temporades i 22 entrenadors (alguns van repetir en etapes diferents) amb el balanç de dues lligues (1974 i 1985) i, per descomptat, ni indicis de la Copa d’Europa.
Un altre satèl·lit aïllat en la història dels grans cracs del Barça. Va ser blaugrana del 1982 al 1984, també assaltat per les lesions i malalties de dubtosa procedència, i no va poder ni aixecar un títol de Lliga. Combinat amb l’alemany Bernd Schuster, semblava la base d’un equip insuperable que es va estavellar contra obstacles insalvables fins i tot per a ell, un dels millors futbolistes de tots els temps. El seu pòsit blaugrana va ser nul i la seva pèrdua, amb el traspàs multimilionari al Nàpols –de tots els esmentats és l’únic que va deixar herència econòmica–, va tenir efecte de revulsiu. També el va rellevar un golejador, l’escocès Steve Archibald, i immediatament, la temporada 1984-1985, el Barcelona va obrir la Lliga amb un 0-3 al Bernabeu, va prendre el liderat i ja no el va deixar anar fins a proclamar-se campió. L’etapa post Maradona és l’única que es va obrir amb un títol de Lliga.c