La fi del món

Ales generacions que van créixer en les penúries de postguerra els pot costar entendre el que està passant amb el clima. Van créixer idealitzant el progrés. Van accedir lentament a conforts bàsics: cuina de gas, dutxa, alimentació. Dues dècades després, el consum es desbordava. Les classes mitjanes, primer, i després les populars accedien a luxes que al segle XVIII eren aristocràtics: cotxe, restaurants, moda, viatges. Les generacions que hem vingut després ja estàvem avisades: hem sabut des de sempre que el planeta estava amenaçat. El perill nuclear ens aclaparava, però també la contaminació de rius i oceans (tot i que vam folrar la nostra vida amb plàstic; i cremàvem apassionadament benzina). I els joves? Ja de petits aprenien a l’escola a renyar els pares pel reciclatge. Van llençar la corbata al foc, van entronitzar la samarreta, però només el coronavirus els ha impedit volar cada dos per tres amb low cost.

No, no ens ve de nou que l’ONU ens digui ara que fa 125.000 anys que

La geoeconomia del canvi climàtic no veu tragèdies, sinó oportunitats

no feia tanta calor. Les prediccions ecologistes han trigat trenta anys a cristal·litzar i l’economia del petroli ha pogut fer calaix fins a esgotar les existències. Per altra banda, incendis a part, qui rep de valent no és Occident, sinó Àfrica. Són els de Madagascar els que, a causa d’una sequera severíssima, han de menjar fulles, insectes i fins la pell de les sabates.

Els que podrien frenar l’escalfament no faran cas de l’ONU. Hi ha qui hi guanya molt, a la curta, amb el canvi climàtic. Desglaçada, Grenlàndia serà la nova terra promesa. Amples territoris canadencs, escandinaus, russos o australs estan per explotar i poblar. Aspra i muntanyenca, però escalfada, l’Antàrtida pot ser el “nou món”. El desglaç del permafrost és un xoc ecològic, però obre grans perspectives a Sibèria. La possibilitat de navegació per l’Àrtic capgirarà les rutes i els centres de comerç. Per descomptat, la desertificació de molts territoris i la mort dels oceans causaran tragèdies inefables, però l’economia només veu les oportunitats. La geopolítica no pensa en les tragèdies. Les deixa per a nosaltres, espectadors estressats. Com a individus, podem fer ben poc per frenar el canvi climàtic, però, cada dia, mentre l’infern regna als boscos, periodistes i científics ens responsabilitzen de la fi del món.c