Idees pròpies però no sectàries

El traspàs inesperat de Rosa Maria Piñol ha suscitat elogis transversals des dels àmbits del periodisme, de la política i de la cultura. S’ha ressaltat la seva ironia, el seu somriure natural i el seu coneixement exhaustiu de la cultura catalana. Jo hi afegiria la capacitat de tenir criteri propi sense prendre’s molt seriosament a si mateixa, limitant-se a explicar el que passava als cenacles de la cultura catalana sense pretendre transformar-los ni canviar-los. Entenc que un bon periodista és aquell que es dedica a transmetre el millor que pugui les coses que passen i no a forçar que passin les coses que li agradaria que passessin. Sense alarmismes i sense fantasies. Amb bon humor i amb la solvència de les dades comprovades.

Rosa Piñol va viure el salt del periodisme analògic al digital, construït sobre la immediatesa, els sentiments, els impactes i les coses fugaces. Va entrar a la redacció d’aquest diari el primer de gener del 1984 i venia ja molt llegida i bregada en els inacabables debats culturals que ha viscut el país des de fa generacions. I així continuarà inevitablement fins al final dels temps.

És difícil mesurar la cultura d’un periodista o un escriptor, de qualsevol persona, sense conèixer l’abast de les seves lectures. El temps esborra el record del llegit però queda el pòsit desdibuixat de les moltes hores fent lliscar la vista per textos que han marcat el pensament de cadascú. La bona cultura és com la saó que deixen les pluges lentes i persistents d’hivern fins a humitejar les més profundes arrels d’arbres centenaris. La lectura superficial, com el menjar ràpid, s’assembla més aviat a les tempestes d’estiu que despleguen aparatosos llamps i trons, fins i tot inundacions perilloses, però no deixen pòsit de la saó perquè les aigües passen ràpides i es precipiten cap als rius i al mar. La Rosa va amuntegar centenars d’hores de lectures. I es notava encara que no en parlés.

Entre els molts records que he llegit m’interessa ressaltar el que feia ahir Rafael Jorba a El Periódico. Havien treballat bastants anys junts en aquest diari. Deia que “en l’hora de l’adeu, amb més de quatre dècades de vida professional, la seva figura s’inscriu també en l’imaginari de les dones periodistes que van trencar el sostre de vidre d’un ofici que encara avui acumula massa dosis de testosterona”.

El periodisme no pot ser homogeni ni rectilini. Però ha de fugir del sectarisme i deixar d’alinear-se a ulls clucs a consignes de partits, de governs o de qualsevol institució que instrumentalitzi la informació i l’opinió amb propòsits inconfessables. Quan el sectarisme mediàtic o cultural és una prolongació o un mirall de les lògiques divisions polítiques, deixa de ser un referent solvent. És molt preocupant comprovar com en les democràcies liberals molts periodistes soldat han entrat en batalla, no al servei dels interessos públics i cívics sinó combatent suposats enemics que no comparteixen els mateixos criteris que solen ser sempre discutibles.

La política és contradicció i la democràcia no és una situació estable. Quan s’acaba un problema n’apareix un altre i així successivament. És preocupant veure l’admiració que generen governs o règims autoritaris que pretenen demostrar que sense llibertat i sense la necessària discrepància interna o externa es viu millor. Entenc que no pot ser així, que no és així.

El periodista polonès Ryszard Kapuscinski va deixar escrit que “per ser bon periodista s’ha de ser bona persona”. Hi afegiria que, a més, ha de ser culte, viatjat si és possible, i amb una visió ètica de les coses de la vida. I, sobretot, ha de cenyir-se als fets perquè les seves opinions tinguin credibilitat. A Georges Clemenceau, metge i periodista, també primer ministre de França durant la Gran Guerra, li van preguntar què diria la història sobre aquell conflicte. Va contestar: “No sé què dirà... però el que segur que no dirà és que Bèlgica va envair Alemanya”.

Rosa Piñol es va moure sempre en l’àmbit de la cultura convivint amb maneres mediàtiques molt diverses de veure la realitat. Va saber navegar pels mars de la discrepància amb el somriure als llavis, intentant comprendre l’altre, afablement, sense trepitjar les flors dels jardins aliens. El periodista culte no és aquell que sap molt de tot sinó el que sap col·locar cada cosa al seu lloc. He tingut el privilegi de tractar moltíssims col·legues, els d’abans i els d’ara, carregats de saviesa i de sentit comú, de conversa fàcil i afable, amb idees pròpies, però no sectàries. Era, certament, quan a les redaccions s’enraonava sense parar. La Rosa està entre els molts notables que han passat per aquesta casa.c

Rosa Piñol sabia transmetre amb un somriure afable el cabal cultural que acumulava

el País Vasco o Catalunya nos muestran que la realidad supera ampliamente la ficción.

También sería visionario en la moraleja final del filme: no hay reinserción ni redención final posible para esa escoria con aspecto humano.

Joan Soldevila Adán día en el autobús me ocurrió un hecho curioso. Había un chico negro sentado frente a mí que no llevaba la mascarilla puesta. Le pedí que, por favor y por respeto a todos, se la pusiera. No se la puso y me dijo que yo era una racista.

¡Toma ya!, resulta que ahora soy fascista y racista.

Ana García de Oteyza masivamente, aun sabiendo del ruido e inconvenientes que genera la vecindad de un aeropuerto. Ya lo sabían y ahora se quejan.

Y para ir al presente, no hay una pista suficientemente larga para vuelos intercontinentales. En mi opinión sería conveniente alargar 500 m una de las pistas para no quedarnos estancados en vuelos low cost, que poco aportan a la ciudad, más bien al contrario.

La laguna de La Ricarda se puede desviar, la casa Benet se puede desmontar y reconstruir en otro emplazamiento. No entiendo que para los ecologistas esta laguna signifique tanto. Huele mal, está plagada de mosquitos y hay que fumigarla con pesticidas, como los bosques de Gavà.

Avelina Fenollosa Blasi

La burbuja del fútbol

Estos días con la salida de Messi del Barça se habla de la burbuja del fútbol. Estoy de acuerdo en que el fútbol ha convertido a jugadores mediocres en multimillonarios. Pero hablemos de Messi, el Van Gogh de los campos de fútbol. ¿Verdad que nadie, o poca gente, se cuestiona que se paguen cantidades monstruosas por un cuadro de Van Gogh? Pues Messi produce emociones muy parecidas a las que causa un cuadro del holandés para los amantes de la pintura. Messi es emoción, es belleza, es inspiración, es puro arte.

La burbuja del fútbol la re