Dos llibres musicals

Seguint una de les recomanacions infal·libles de Ramon Solé, llegeixo Los últimos pianos de Siberia ,de Sophy Roberts (Seix Barral). Té l’interès de ser simultàniament un llibre de viatges (el descobriment de Sibèria, un continent gairebé extraterrestre), una epopeia (la tràgica transició de la Rússia dels tsars fins al capitalisme policial de Putin passant pels genocidis de Stalin) i el relat d’una obsessió. ¿Quina obsessió? Seguir el rastre dels pianos fabricats en aquest període i, a través d’afinadors, traficants, melòmans, virtuosos i marmessors del llegat musical rus, convertir-se en una mena d’antropòloga i d’investigadora d’un instrument totèmic. A casa explicaven que, en els dies més convulsos de la Guerra Civil, a Barcelona es van requisar molts palaus i cases de l’alta burgesia. I una imatge que els va quedar tatuada a la memòria és la d’un piano de cua llançat per la finestra

‘Los últimos pianos de Siberia’ és una lliçó magistral sobre el dolor i la misèria humana

des del pis més alt d’una torre de la Bonanova, aplaudit per un comando de la FAI en el moment d’estavellar-se contra el terra. El que descriu Roberts supera de llarg l’anècdota familiar i converteix el llibre en una lliçó magistral sobre el dolor i la misèria humana i sobre l’amor, feliçment irracional, per un país, Sibèria, grandiós i salvatge.

Seguint la meva intuïció fal·lible, llegeixo Toma de tierra, de Bruno Galindo (Libros del K.O.). Galindo és un supervivent de totes les guerres musicals contemporànies. Domina els laberints de la promoció, el periodisme i els angles morts de l’egolatria del sector. També és un cronista capaç de condensar molta informació en paràgrafs breument descriptius. Les amistats transoceàniques, les taquicàrdies, les vanitats fraternals de la movida pegamoide, els perfils fugaços de Manu Chao, Lou Reed, Azúcar Moreno o Debbie Harry o moments que transmeten una gran capacitat d’observació, com quan descriu la visita a la tomba de Jimmy Hendrix acompanyat del pare del guitarrista: “Es una piedra rectangular, pequeña, sobre el césped, con su nombre. La gente le trae flores, púas y porros”. Galindo també transforma un relat aparentment autobiogràfic en un assaig encobert sobre la transició de l’esplendor de les discogràfiques a la ruïna de la pirateria internàutica. Dos llibres que ajuden a entendre l’essència salvatge i grandiosa de la música.c