La prescripció

De tot el que s’aprèn llegint les més de mil cinc-centes pàgines de La casa eterna (Acantilado), de l’historiador nordamericà Yuri Slezkine, el que m’ha impactat més potser ha estat entendre que, abans d’explotar amb còctels molotov, abans de canviar radicalment el sistema polític i social, abans de construir la Casa de Govern –la història d’auge i enfonsament que explica el llibre amb tots els detalls– i la resta de la nova arquitectura de tot el gegantí país, abans de tot això, la revolució russa va ser principalment una vasta xarxa de clubs de lectura.

Són pocs els llibres que han tingut el poder de transformar, per bé o per mal, la realitat a gran escala. Són molts, en canvi, els que van modelant microscòpicament la mirada i les vides dels lectors. Aquesta influència de baixa o mitjana intensitat és el resultat possible del que anomenem la prescripció cultural. Ens envolta un núvol de recomanacions de llibres, pel·lícules, sèries i altres objectes culturals. N’obviem la gran majoria. Però amb els anys són milers els discursos, les històries, les visions que hem anat acumulant en les nostres consciències. Unes quantes desenes, uns quants pocs centenars, formen l’esquelet que sosté el que som.

He pensat en tot això mentre llegia La casa eterna, perquè vaig arribar a aquest assaig narratiu a través de la prescripció d’Antonio Muñoz Molina a la seva columna de Babelia. El ressenyava amb entusiasme, i jo soc especialment receptiu a aquest tipus d’entusiasme, que és el que impulsa la circulació de la cultura. De tots els tipus d’escriptor que existeixen m’interessen sobretot els que són links, els que obren el joc, els que creen constel·lacions. De vegades el seu impacte va més enllà del món de les idees i s’endinsa en el de la vida. Als anys noranta, llegir la novel·la El invierno en Lisboa va ser un dels motius pels quals vaig voler viatjar a aquesta ciutat, una de les més boniques i fascinants del món, on no he deixat de tornar, i gràcies a Ardor guerrero, on Muñoz Molina explica el seu absurd servei militar, em vaig sentir més segur de la meva decisió de no fer-lo.

El 23 de juliol va publicar un article que, en lloc de recomanar llibres o exposicions, com fa habitualment, denunciava que la seva esposa –Elvira Lindo– i ell estan rebent cartes d’amenaça. A les línies finals escriu: “Després de molts anys vivint de la nostra feina i defensant clarament els valors que ens semblen essencials, ens hem emportat un cert nombre d’amargors, inevitables en un país tan aspre, però també hem rebut l’afecte de persones que, tot i que eren desconegudes per a nosaltres, ens han obert un lloc en les seves lectures, i per tant en les seves vides”. No m’estranya que aquest text hagi provocat un tsunami de solidaritat. Tindrem sempre un deute amb els escriptors que ens orienten, que ens hipervinculen.

Tindrem sempre un deute amb els escriptors que ens orienten, que ens hipervinculen