La Vanguardia (Català-1ª edició)
Qui canta la pertorbadora cançó de bressol de ‘La llavor del diable’?
Basada en el best-seller de l’escriptor Ira Levin, La llavor del diable (1968) és una de les millors pel·lícules de terror sobrenatural de tots els temps. Dirigida amb mà ferma per Roman Polanski, va aconseguir un gran èxit de crítica i de taquilla i va servir d’inspiració posteriorment per a altres films del gènere com La profecia, L’exorcista o Poltergeist.
El film era totalment fidel a la novel·la de Levin, que descrivia com un jove matrimoni s’instal·la en un luxós apartament novaiorquès malgrat les advertències que és un lloc embruixat. La introvertida esposa, Rosemary –encarnada amb gran convicció per Mia Farrow–, es queda embarassada i de mica en mica descobreix que el seu nou estat és el centre d’atenció d’una conspiració diabòlica per donar a llum l’Anticrist. La història tenia tots els ingredients per convertir-se en un gran hit cinematogràfic: suspens, morbo i perversió, que atrauria un públic àvid de sensacions noves.
L’agent del novel·lista va entaular negociacions amb el mestre del suspens Alfred Hitchcock, però al final el tracte es va tancar amb William Castle, productor i director de pel·lícules de terror de sèrie B com Calfred o La mansió dels horrors. El seu olfacte li deia que havia de dirigir ell mateix la pel·lícula, tot i que el productor de la Paramount Robert Evans, que finançava el projecte, el va persuadir perquè acabés exercint de productor i entrevistés a canvi el prometedor director establert a Londres Roman Polanski, de qui era admirador.
Durant la conversa amb Castle, el realitzador polonès es va limitar a parlar de si mateix en tercera persona, com ara: “Ningú no podrà dirigir aquesta pel·lícula tan bé com Roman Polanski”. I la veritat és que la va dirigir, però fent gala d’un comportament tirànic entre l’equip i els actors en un rodatge infernal. “Cada matí el meu assistent els portava plàtans i els encantaven. Però després d’un temps, quan no hi havia plàtans, es posaven de molt mal humor”, va assegurar en una entrevista.
Farrow, que havia assolit la fama amb la sèrie Peyton Place. estava casada amb Frank Sinatra. La Veu va ser el primer a protestar i exigir a la seva dona que abandonés el projecte –fins i tot amb violència física– adduint que Polanski era un “polonès inútil” i el va acusar de ser incapaç “de trobar el seu propi cul amb les dues mans”. Com que no va aconseguir convèncer la seva esposa que deixés la pel·lícula per rodar amb ell The detective, li va enviar els papers del divorci directament al set. La intèrpret va caure en
Dirigida amb mà ferma per Polanski, el film va aconseguir un gran èxit de crítica i de taquilla
una profunda depressió, que a la fi va resultar beneficiosa per al seu paper, i va abocar tota la tensió emocional en el seu turmentat personatge. El més curiós és que ningú no hauria dit que la futura musa de Woody Allen, d’aspecte fràgil a la pel·lícula, va ser l’encarregada de prestar la seva veu a la pertorbadora cançó de bressol que sona als crèdits inicials, una música composta per Krzysztof Komeda que convidava a endinsar-se en aquell món macabre que estàvem a punt de descobrir a dins de l’edifici Dakota, on es va rodar aquest aterridor clàssic.