El final és el final

El final és el final. Ens costa d’imaginar-lo. Hem creat religions, poemes i fantasmes per no poder acceptar la idea de final. El final de qualsevol cosa. D’un amor. D’una vida. D’un plaer o una il·lusió. Acostumats que res no s’acabi al món virtual, hem cregut que sempre hi ha una pantalla més. Que el real no és del tot cert. I a més ens han injectat la idea que el nostre Ego mana sobre tot –les malalties, les injustícies, els diners–. Que el que vol la gent importa, que sempre és possible o convenient. El cor és un òrgan sense cap. De vegades l’encerta i d’altres no, i el que vol la gent importa si del que es tracta és de vendre’t una samarreta o de mantenir segons qui en segons quin despatx. Però el final és el final.

Per bé o per mal, el Barça és més que un club i l’excel·lència i els èxits de Guardiola, Messi, Iniesta o Xavi van ser medalles del país. La seva manera de jugar i guanyar va fer creure a molts que, de la mateixa manera que s’aconseguien Lligues i Champions, s’aconseguiria la independència. Només consistia a jugar net i ser millors, moralment millors, més demòcrates, llevar-nos abans que els altres i omplir Barcelona com si fos Canaletes. La realitat va demostrar el contrari. No tots els catalans són del Barça, no tot és futbol i no hi ha diners per a Messi.

El que va fer Laporta l’altre dia va ser dir

La sensació d’orfandat també ve perquè hem estat estafats i enganyats

que la República no existeix, idiota, que el món té cent ciutats més a les quals mirar i que ens aniria bé trencar el mirallet de la bruixa de la Blancaneu. Messi té 34 anys i se’n va perquè el Barça és un club en fallida. El Barça sense Messi continua sent el Barça, però aquest Barça en aquest món global i sense agafadors emocionals i de classe social importa molt poc. La gent al voltant del món seguia el Barça per Messi. Ara com ara, només per Messi.

Messi no només és el millor jugador del món, sinó que és irrepetible. I ho hem sabut tots i cadascun dels dies que n’hem gaudit. Sense ell, ara com ara, el Barça és un club més. Un club trencat, sense marge de maniobra. I en Leo no només era el millor, sinó que ho era en cada partit de cada temporada. Era el millor sempre. Per això, la sensació d’orfandat ve tant pel final del final sense pròrroga ni penals com perquè hem estat estafats i enganyats. Com a país, com a club, com a aficionats i com a ciutadans. Hem donat rang de realitat a la propaganda. I ara només ens queda el final d’una cosa que mai més no tornarem a viure. Messi, la seva sortida, hagi estat en olor de fira de tramposos com ara, o d’aquí dos anys en olor de multituds, ens enfronta amb el final. Amb la realitat que tot s’acaba. I els clubs, com els països i les societats, quan cauen no tenen fons. Això no és cap joc. És futbol, és la vida.