La Vanguardia (Català-1ª edició)
Què cal fer amb aquests afganesos?
El rescat de milers d’empleats torna a qüestionar la missió occidental al país
Traductors i intèrprets, conductors, mecànics, criades, netejadores, cuineres, guardes, oficinistes, auxiliars de l’exèrcit o del funcionariat internacional, d’ambaixades o i oenagés, transportistes, informants, persones de vegades amb diversos acompliments alhora... Milers d’empleats al llarg d’anys –dos decennis–, tota una economia de guerra que donava les millors oportunitats de treball a qui col·laborés amb l’ocupació s’està ensorrant amb l’avanç de la insurgència, que és com els Estats Units i l’OTAN van anomenar eufemísticament els talibans, creant la fantasia que es podia pactar una retirada honorable.
Ja ha arribat el moment de la retirada i amb ella el campi qui pugui. No només aquella economia s’enfonsa: els seus protagonistes queden immediatament en perill de ser víctimes de les represàlies dels talibans.
L’anunci de Joe Biden a primers de mes que no deixaria tirats aquests afganesos i la posada en marxa d’un programa d’asil deu haver pesat en la decisió d’alguns països europeus d’evitar ser assenyalats com uns miserables insolidaris. Només així s’entén que d’una setmana a l’altra almenys Alemanya, Dinamarca i Holanda hagin canviat de criteri.
Alemanya, que pensava deportar 30.000 afganesos, enviarà avions per evacuar “un gran nombre de persones”
Aquests tres estats, junt amb Bèlgica, Àustria i Grècia, havien instat la Comissió Europea a tirar endavant les deportacions d’immigrants o refugiats afganesos. Ara s’han fet enrere. D’altres, sense haver fet soroll, Suècia, Noruega, Finlàndia i França, han aturat les deportacions. De moment.
Alemanya, que pel que sembla té una llista de 30.000 afganesos deportables, es va comprometre ahir que “un gran nombre de persones”, tinguin passaport o no, siguin evacuades d’aquí a final de mes en dos vols xàrter. Alemanya va tancar la seva activitat a l’Afganistan al juny.
Dinamarca va dir ahir que evacuarà 45 persones. Aquelles que han treballat per a la seva ambaixada en els últims dos anys tindran dret, amb les seves famílies, a dos anys de residència a Dinamarca.
Fora de la UE, la Gran Bretanya ha estat més activa. Va anunciar el 4 d’agost la intenció d’acollir unes 2.500 persones, i unes 1.400, empleats i les seves famílies, ja han partit cap a les illes britàniques.
Nova Zelanda, que va tenir una missió de reconstrucció a la província de Bamian (la dels famosos budes de pedra destruïts pels talibans) i en els últims mesos ha rebutjat demandes d’asil, intenta veure què ha de fer amb 38 antics empleats que potser no serien gaire localitzables en haver fugit a les muntanyes.
Per al grup més nombrós, el de les 20.000 persones que van treballar per a l’exèrcit dels Estats Units i que han demanat de ser acollides (sumades les seves famílies, el nombre puja a unes 100.000), el rellotge corre, ja que
Els que no van treballar per al Govern dels EUA directament hauran de fugir primer a un tercer país
els nord-americans abaixen la persiana a Kabul el 31 d’agost. Dos primers grups de 400 persones amb visats especials ja són als Estats Units.
Atesa la gravetat de la situació, Washington ha ampliat l’acollida a afganesos i les seves famílies immediates que poden estar en perill a causa de la seva “proximitat” amb els nord-americans. Però feta la llei, feta la trampa: aquells que no van treballar directament per a institucions del Govern dels EUA sinó per a oenagés o mitjans de comunicació, per exemple, necessiten de moment cartes de recomanació dels seus patrons, i el procés és llarg i complex. Aquells que no reuneixen els criteris només poden demanar asil als EUA refugiant-se primer en un tercer país, l’Iran o el Pakistan, llocs a on ja estan anant però que faran encara més difícils els tràmits.
Dels cinc milions de desplaçats interns que hi ha a l’Afganistan, 400.000 són molt recents, segons l’Organització Internacional de les Migracions. O, en dades coincidents del Govern afganès, unes 60.000 famílies han hagut de fugir en els dos darrers mesos, 17.000 de les quals es refugien com poden a Kabul.c