La cirereta del pastís

El final de Messi té, més enllà de la dimensió esportiva, una lectura simbòlica. És la cirereta d’un pastís depressiu. Crisi de l’Estatut. Feblesa fiscal. Il·lusió independentista. Enganys i fantasies. Divisió interna. Dolorós fracàs de setembre i octubre del 2017. 155, condemnes i presó. Carrers exasperats. Decadència econòmica. Abatiment. Indults. L’horrible crisi del coronavirus. Pèrdua d’atracció del català entre els que no el tenen com a llengua materna. Crisi d’horitzó i desbandada de models a Barcelona... Fins el Barça s’ha arruïnat en un tres i no res. Potser no ens posaríem d’acord sobre les causes d’aquesta davallada, però els símptomes no es poden negar. Contrasten amb el que fins fa ben poc es proclamava. El món ens mira! La ciutat més atractiva! El millor futbol mundial!

La confitura retòrica segons la qual el Barça havia reinventat el futbol amb Cruyff i Guardiola era el

S’han alçat molts castells en l’aire a partir d’una visió narcisista del país

súmmum del narcisisme català. Per això l’alegre somriure de Messi a París és més que una bufetada als blaugrana. Simbolitza i subratlla l’error de voler alçar castells en l’aire a partir d’una visió narcisista del país.

El narcisisme català és l’altra cara del victimisme i del complex d’inferioritat. Potser caldria situar-ne el naixement a l’any 2002 o 2003. Mentre Pujol pactava, prudent, amb Aznar a l’hotel Majestic, eren els socialistes i la intel·lectualitat cosmopolita els partidaris de la desmesura egocèntrica: “Mourem el món!”, deia un dels eslògans de Fòrum 2004. Amb exposicions i festes interètniques i uns quants diàlegs savis, Barcelona pretenia pacificar i endreçar el món (de fet només volien arreglar el barri de la Sagrera).

Hi ha tendència a demonitzar només els polítics independentistes. S’hi han lluït. Però no s’hi han lluït menys els cosmopolites barcelonins. I, per descomptat, la dreta política i judicial espanyola des dels anys d’Aznar. Subvertint la possibilitat d’un bon acord per a Catalunya dins d’Espanya (el boicotejaran sempre) desinflen molt, per més que Madrid creixi, les rodes d’Espanya. Entre tots plegats han fet un esguerro espantós, que, com la figura pessebrenca del caganer, tindrà un llarg protagonisme entre nosaltres. Presidirà la nostra vida pública i civil fins que no interioritzem que l’ambició depèn de la força, i no a l’inrevés.c