Des de Màlaga

Escric aquest article en una habitació d’hotel a Màlaga, on he vingut a gaudir durant una setmana del bon clima i l’abundant oferta cultural. Faig una mica de memòria i comprovo que les meves visites a Màlaga per motius estrictament culturals han proliferat en les últimes dues dècades, que són les que porta al capdavant de l’Ajuntament l’actual alcalde, Francisco de la Torre, responsable de la transformació de la ciutat.

Fa vint anys, Màlaga no destacava per l’activitat cultural. Ara probablement no hi ha a Espanya cap ciutat que, en proporció amb la seva mida i població, concentri tants centres culturals, tants festivals, tants museus. Alguns d’aquests museus, com el

Rus de Sant Petersburg, el Thyssen o el Pompidou, són delegacions de grans institucions foranes. El primer ofereix fins a l’abril de l’any vinent un interessant recorregut artístic per la convulsa història de Rússia, el segon mostra una bona col·lecció permanent de pintura espanyola del segle XIX i el tercer exposa una selecció d’art espanyol del segle XX petita però representativa. Si passeu per Màlaga, no us les perdeu.

A diferència del que ha passat a Barcelona amb l’Hermitage, a Màlaga a ningú no se li ocorreria posar traves a l’arribada de nous museus. Sembla, al contrari, que hi ha un cert consens a mantenir aquesta aposta per la cultura, que és també una aposta per una ciutat pròspera, moderna i cosmopolita, amb un atractiu indubtable per als forasters. També a diferència de Barcelona, a Màlaga no hi ha aquella turismofòbia que no fa gaire temps ocupava un dia sí i l’altre també els titulars dels diaris. Ja no la recordem a causa de la pandèmia, però no dubteu que, quan aquest virus no sigui més que un mal record, tornaran els turismofòbics “sus nidos a colgar”. El turisme cultural és el més semblant a aquell turisme de qualitat que solia reivindicar-se com a antídot contra el turisme de botellot. Màlaga ha apostat clarament pel turisme cultural i l’aposta li ha sortit bé, però qui sap si amb això n’hi haurà prou per protegirla de la turismofòbia.

Que Màlaga ha millorat també als ulls dels mateixos malaguenys sembla evident. D’una altra manera, no s’explicaria que fes tants anys que trien el mateix alcalde. Pel que em diuen els meus amics d’aquí, Francisco de la Torre ha sabut situar-se per sobre de la baralla política i el voten molts ciutadans que no votarien mai el seu partit, el PP. Però està clar que les grans transformacions urbanes no poden convèncer mai tothom: l’encariment de l’habitatge i la gentrificació del centre històric, ara envaït per negocis d’hostaleria i franquícies comercials, han estat una part de l’alt preu que els malaguenys han hagut de pagar.

Es parla molt de canviar el model productiu perquè l’economia espanyola no tingui tanta dependència del turisme, però a veure qui és el guapo que m’explica com es fa això. Per un article del catedràtic José María Serrano m’assabento que els ingressos per turisme estranger a Espanya van superar el 2019 els 71.000 milions d’euros. Són molts milions i, sobretot, moltes famílies espanyoles que vivien d’això. El 2020, la xifra va quedar reduïda a 16.000: això són moltes famílies que estan patint des de fa un any i mig. Quin sector econòmic nou podria generar tants ingressos i donar feina a tanta gent en un període raonablement curt?

El turisme, que dona per viure a tants espanyols, no té bona fama entre nosaltres. L’home és un turista per a l’home, diria Hobbes, i Sartre li respondria: el turisme són els altres. Per algun motiu, quan parlem del turisme, tendim a exceptuar-nos, com si nosaltres no fóssim mai turistes. Ho vulguem o no, n’hi ha prou amb sortir de les nostres coordenades habituals perquè ens convertim en turistes. No ens n’hem d’avergonyir. Els viatges de plaer són una de les grans conquestes de la modernitat, una cosa de què en un passat no tan llunyà només gaudia una minoria de privilegiats i que els nous temps han posat a l’abast de les majories. Podem protestar per les conseqüències de la massificació, que inclou el deteriorament de les formes tradicionals de vida, però reconeguem almenys que una part de la culpa ens correspon.c

Quan parlem del turisme, tendim a exceptuar-nos, com si nosaltres no fóssim mai turistes

en comportamiento ético si se obtiene un aprobado alto en la asignatura de cada cual a lo suyo? Hay costumbres cuyas raíces se nutren de sustancias tóxicas, y apropiarse de unos metros cuadrados de playa o de una mesa en un área recreativa, marcando el territorio, para ausentarse del lugar hasta que a uno le convenga es una de ellas.

Sin embargo, hoy, echarle cara al asunto puede ser defendido con uñas y dientes como un acto de libertad individual, amenazado por la opresión galopante del sentido común.

Alejandro Prieto Orviz

seo y la esperanza, quién sabe, de volver a fundar o restablecer una banda de música como la de Wenceslao. Así sea.

Pedro Jesús Soto Santos

EFE