El plagi de la formiga

Un artista es queixa que un altre el copia. Moc el cap per solidaritat anímica, però en realitat estic a favor de la còpia com a mètode artístic, vital i del que sigui. No dubto que al món de la creació hi ha plagis nocius, amb mala idea, que no se m’ocorreria defensar aquí. Hi ha gent que pateix. No obrim el meló del plagi delictiu. Sobretot perquè, personalment, copio tot el que puc. Si hem d’ésser francs, és més o menys al que em dedico. Posem que si, com a intèrpret, veig una actriu que m’encanta, miro d’imitar-la a mort. Observo amb lupa com fa servir les mans, el cos, els matisos de la veu. En prenc nota. Vull entrar en la seva ment. Calcar la seva tècnica, els seus invents, les seves mirades, la inclinació de la seva barbeta. Robo la seva originalitat, i no se m’ocorre perdre el temps provant d’ocultar-ho, perquè sé que ningú no se n’adonarà mai. La naturalesa, simplement, s’encarregarà de marcar la inevitable diferència entre l’una i l’altra. La naturalesa s’obstina a ser original per si mateixa.

Segons els experts, l’art ha consistit a copiar alegrement els mestres, des de sempre; aquesta confusió entre art i originalitat és cosa de fa un segle i mig. Diria que la veritable còpia, com a acte –conscient o inconscient–, alhora que impossible, és interessant, valgui la contradicció. Conec el cas d’uns músics bastant aficionats que van decidir compondre una cançó amb la tècnica descarada del plagi mal fet. Es tractava d’intentar copiar un tema complex en harmonia i ritme, d’un compositor molt bo. Amb tots els errors que cometrem al provar inútilment de calcar-lo, deien, sortirà un fruit original.

Aquí mateix, sense anar més lluny, quan no se m’ocorre res per escriure, obro llibres amb la idea de robar alguna cosa.

Si, com a intèrpret, veig una actriu que m’encanta, miro d’imitar-la a mort

Anomenem-ho inspiració, però busco entre les pàgines de Vivian Gornik, Cortázar o Millás per copiar-los. Amb la seguretat que és impossible. En els moments més estèrils, obro el fabulós llibre d’articles d’Espinàs –Una vida articulada– i miro de copiar la idea de la idea d’algun escrit delicat.

Podem pensar que en algun àmbit de les anomenades creacions originals la cosa és diferent. Que l’argument d’una novel·la, o la coreografia d’un espectacle, són susceptibles de ser robats, com objectes palpables. Com gerros. La pregunta és si, en aquest moments de la proliferació artística, i sobretot poblacional, algú pensa de debò que el que se li ocorre és seu, i no ho acaben d’imaginar, alhora, un fotimer de cranis més. Posem almenys tres, entre els set mil nou-cents deu milions set-cents noranta-cinc mil sis-cents vuitanta-dos habitants que hi ha al planeta, just ara, segons una pàgina d’estadística que acabo de trobar a internet, amb un rellotge de creixement de població mundial, actualitzat a la dècima de segon, amb un moviment de numerets vertiginós i torbador, com un niu de formigues vermelles, al qual estic a punt d’enganxar-me per sempre en aquest maleït instant.c