La Vanguardia (Català-1ª edició)
La Schubertíada dels experiments
Matthias Goerne sorprèn el públic del festival cantant des de la tribuna d’una basílica
que “és el moment de tirar endavant”, va acabar com tocava: “Un lloc tan bonic com aquest es mereix un festival d’aquestes característiques”.
Una dada també significativa –ja que parlem de festivals musicals– és que ja fos per l’amplitud de l’espai, la tipologia del públic o el concepte de proposta, les mesures sanitàries contra la covid, així com no desprendre’s de la mascareta ni aixecar-se per posar-se a ballar, van ser seguides per la majoria, sobretot durant el concert.c
Un festival de lied i música de cambra com la Schubertíada de Vilabertran no és aliè a les expectatives que genera el qualificatiu de festival: una programació ben embastada però en què el factor de risc, sorpresa i innovació també és d’esperar. I la que es va endur ahir el seu fidel públic –gairebé feligrès– en el concert inaugural d’aquesta 29a edició del certamen –l’organització ja n’està preparant la 30a amb il·lusió– va ser realment majúscula. El baríton Matthias Goerne, el padrí d’aquesta Schubertíada, a què assisteix des que era una jove promesa, es va encapritxar amb l’orgue de la basílica de Castelló d’Empúries i, com aquell qui res, va aparcar el seu pianista i la seva ja clàssica aparició en la canònica de Santa Maria de Vilabertran i va dissenyar un programa amb textos religiosos per cantar-lo des de la tribuna de l’orgue d’aquesta basílica.
Dues-centes trenta-tres persones van anar a escoltar l’experiment, que ho era sobretot per la dubtosa acústica de la basílica. Els bancs de la nau s’havien capgirat per justament tenir la visió dels artistes. Goerne s’havia fet acompanyar de dos artistes extraordinaris d’aquest país, l’ubic organista Juan de la Rubia i la violinista María Dueñas, que als 18 anys aglutina premis com el Yehudi Menuhin. Junts interpretarien Bach –àries originals per a baríton, violí i continu (l’orgue)– i lieder de Brahms amb textos evangèlics però transcrivint la part de piano per adaptar-la a orgue, una tasca per a la qual De la Rubia havia partit d’una transcripció prèvia i de la qual estava molt satisfet.
Sobre el paper, aquest viatge singular semblava desitjable (a més d’arriscat). Però després de l’inicial Matthäuspassion , que era part d’una transcripció d’orquestra per a orgue, la resta d’àries van topar de cara amb l’acústica. Goerne va treure la poderosa veu de baríton que guarda per al seu registre operístic, però els harmònics que es desprenen de la coloratura bachiana es perdien en la llunyania, sense arribar al públic, i
La desafortunada acústica entela la ‘joint venture’ amb María Dueñas i Juan de la Rubia
sense empastar amb el so nítid del violí de Dueñas ni el de l’orgue. Oh, sorpresa!
Per sort, la segona part amb Brahms, en què el Goerne es trobava en el seu element –el lied– tot sol l’orgue, va tornar la fe en les possibilitats d’aquesta proposta. Goerne sembla que ja està pensant a portar el projecte per altres places europees.c