Clima i redistribució

Els polítics, i els seus partits, busquen acomodament a les modificacions que perceben al cos social. I una de les més candents és, sens dubte, la del canvi climàtic, posada en relleu aquesta setmana pel Panel de l’ONU, advertint d’unes greus conseqüències que ja avui estem experimentant. Políticament, els seus efectes són evidents a Alemanya, on probablement el proper octubre Els Verds entraran en el Govern federal. I això de ben segur que afecta candents discussions aquí, com la de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, obrint un important debat al voltant de la dicotomia ecologia-economia, sobre el qual voldria discutir algunes de les seves premisses.

Comparteixo la inquietud sobre els molt negatius impactes del canvi climàtic en les nostres vides, les dels nostres fills i nets i els seus descendents: en cims dels Alps francesos, italians o suïssos he estat testimoni de com, en el transcurs de poques dècades, les glaceres s’han reduït a un ritme insòlit, o simplement han desaparegut. Fins i tot els acèrrims negacionistes climàtics, els neocon nord-americans, han anat acceptant aquesta dura realitat.

Però les negatives conseqüències econòmiques i socials que genera la crisi climàtica no poden ocultar altres situacions adverses i, en particular, la dualitat existent en les nostres societats, on un ampli conjunt d’ocupats només té estudis obligatoris (un 30%) i dels quals un terç treballa en posicions de peonatge. A

No hi ha una elecció simple: ara com ara, no és possible renunciar al creixement

més, tampoc no es pot oblidar aquell 20% de famílies pobres, catalanes o espanyoles en què conviuen prop del 30% dels nens del país. Això defineix una altra dicotomia, la d’ecologiadistribució de l’ingrés, que caldria tenir molt present. Resoldre simultàniament aquestes dues dualitats només és possible parcialment: no hi ha una solució màgica que les englobi a totes dues.

Si no volem fer-nos trampes al solitari, cal situar el debat sobre l’ampliació de l’aeroport de Barcelona en el seu just context. Per descomptat que les consideracions ecològiques tenen sentit; i que, a més, el creixement de l’aeroport segur que tindrà negatives conseqüències climàtiques, si més no fins que noves tecnologies redueixin les emissions. Però també en tenen el creixement econòmic, la generació d’ocupació per a aquells que menys possibilitats tenen, i la reducció de la pobresa. I, per descomptat, per a aquella àmplia majoria del país que desitja un futur econòmic millor.

No existeix una elecció simple: ara com ara, no és possible renunciar al creixement. En cas de rebutjar-lo, l’única manera d’evitar que els que menys tenen es vegin en una situació pitjor seria mitjançant una massiva redistribució de la renda i la riquesa. Però, què volen que els digui, ni globalment, ni a la UE o aquí això no sembla possible ara com ara. I si no ho és, què hem de fer?