Boston, però no Massachusetts

Deu minuts riu avall des del centre, al costat d’una tanca de fusta rematada amb filferro espinós perquè les ovelles no passin als camps veïns, un monòlit de pedra senzill amb una placa blava ret homenatge als pelegrins puritans que el 1607 van intentar arribar als Països Baixos escapant de la persecució religiosa, però van ser traïts pel capità del vaixell i van acabar a la presó. Un segon intent, dos anys després, sí que va tenir, no obstant, un final exitós. I després d’una dècada d’exili, van partir des de Plymouth amb destinació a Massachusetts. Per això la ciutat es diu Boston.

Però Boston, Lincolnshire, és l’antítesi de Boston, Massachusetts. La seva homònima nordamericana és el més europeu, en i en esperit que hi ha als Estats Units. Elegant, chic, culta, refinada. L’anglesa ha guanyat els concursos al lloc més lleig de la Gran Bretanya (dues vegades, per si hi havia cap dubte), el més gras (és a dir, amb la ciutat amb més quantitat de persones obeses, un 34%) i el més perillós (amb l’índex més alt d’assassinats), el més pobre i el menys integrat. La xenofòbia i el racisme estan més que a l’ordre del dia. És la localitat que va votar el Brexit per un percentatge més ampli, un 75% (tres de cada quatre persones), i tot just sortir el resultat, els estrangers eren increpats al carrer, i les pancartes penjades de les finestres, enmig de banderes de Sant Jordi i de la Union Jack, no deixaven cap mena de dubte: Go home, què feu encara aquí?, és que no us heu assabentat que s’ha acabat el pa que s’hi donava?

Els dos Boston tenen un esperit rebel. Un va tirar a les aigües del port el te anglès, es va negar a pagar impostos i va ser el bressol de la revolució contra la metròpolis que va acabar en la independència per a les colònies americanes amb la inestimable ajuda francesa. L’altre, el lleig, es va rebel·lar contra els canvis econòmics i socials, per a molts habitants massa bruscos, que va significar l’ampliació el 2004 de la UE amb la República Txeca, Lituània, Polònia, Hongria, Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia, amb Bulgària i Romania el 2007.

Lincolnshire és conegut com “el graner d’Anglaterra”, l’equivalent d’Iowa o Kansas als Estats Units, ja que dels seus camps de conreu en surt un 30% de la fruita i verdura del país, i a les granges del comtat s’hi crien un 20% dels pollastres. Com que als nadius no els interessa particularment la recollida de les coliflors, les liles i les maduixes (tasca àrdua i mal pagada), els empresaris locals van veure el cel amb l’adhesió dels països de l’Europa de l’Est, els treballadors dels quals van arribar quan es va córrer la veu que es necessitava mà d’obra.

Un problema és que molts d’ells ho van fer a través de màfies (angleses i continentals) que es quedaven amb la major part dels seus diners a canvi de donarlos allotjament en estables i barracons sense cap mena de condicions d’higiene, portar-los al camp cada matí i recollir-los a la nit. Les dones menys afortunades acabaven prostituint-se, amenaçades de mort en cas d’intentar fugir, temoroses d’acudir a la policia amb el seu anglès rudimentari i de la possible revenja contra les seves famílies als països d’origen. Altres com Iga Paczkowska van tenir més sort, i ara dirigeix un centre d’informació i assistència als immigrants, sobretot polonesos, perquè sàpiguen quins són els seus drets.

Boston era fa vint anys una de les ciutats més “blanques” de la Gran Bretanya, avui un 15% dels seus 65.000 habitants són estrangers, i un 11% europeus de l’Est. És un microcosmos del conflicte generacional en aquest país. Per a les persones ja més grans, el canvi ha estat massa sobtat i per això van votar massivament a favor del Brexit per polook

Ha estat votat el lloc més lleig, més pobre, més violent, amb més obesitat i menys integrat d’Anglaterra

Street, fa seu el discurs antiimmigració i culpa el Govern Blair per haver obert les portes als europeus de l’Est que “venen per quedar-se, porten les seves famílies i reben ajuda a fi d’integrar-se”; Susan Sinclair, una perruquera que va votar per la sortida de la UE, lamenta que “encara no hem vist els beneficis promesos, a la classe de l’escola primària a què va el meu fill només hi ha cinc anglesos, les urgències de l’hospital local està plena cada dia de lituans o el que siguin, i hi ha més botigues per comprar les porqueries que mengen els polonesos que de salsitxes o fish and xips , una vergonya”. “El creixement de Boston ha estat molt ràpid en poc temps, sense la corresponent inversió en infraestructures, i a sobre amb les retallades dels anys d’austeritat”, assenyala el sociòleg Bernard Harrington. “Pensàvem que els estrangers se n’anirien, i estadísticament potser és així (1,6 milions han abandonat el conjunt del país), però massa s’han quedat cobrant l’atur, ocupant pisos de protecció oficial que haurien de ser per als nostres i fent que els sous siguin més baixos, no dic que no hi hagi bona gent però això continua semblant Varsòvia”, afirma Adrian Simpson, un jubilat, assegut en un banc del Central Park (no, tampoc té res a veure amb el de Nova York). No s’ha de burxar gaire perquè el llenguatge racista surti de seguida a col·lació.

Aquest estiu molta fruita i molta verdura s’ha podrit als camps per falta de mà d’obra que la collís, però per descobrir l’autèntic impacte del Brexit a Lincolnshire, i a tot el Regne Unit, caldrà esperar bastant temps perquè la pandèmia ha enterbolit el panorama, i no és fàcil veure quines calamitats són culpa seva i quines atribuïbles a la sortida de la UE. Boston, en qualsevol cas, té una tradició de violència i hostilitat als estrangers (farin en l’slang local, la manera de pronunciar foreign) darrere del seu bonic paisatge de maresmes i molins de vent a la desembocadura del riu Witham, amb el territori dividit entre famílies a l’estil màfia i enfrontaments entre bandes juvenils de la ciutat i els seus voltants. No sempre va ser antieuropea, tot i això, i al segle XIV va tenir un ampli comerç amb els ports bàltics de la Lliga Hanseàtica.

Aquests bostonians ho voldrien tot, que no hi hagués immigrants i les patates i enciams es collissin sols. Així que estan decebuts amb el Brexit, malgrat que la immensa majoria tornaria a votar-lo. Potser d’aquí uns segles hi hagi a la ciutat de Lincolnshire un monument a la Revolució del 2016, que ells van liderar amb un 75% de vots a favor de la sortida d’Europa. O potser el monument sigui als polonesos que es van quedar, ignorant els insults.

“A mi m’entra per una orella i em surt per l’altra –diu Wojciech Milik–. Em llevo d’hora, treballo, prenc una pinta al pub, envio diners a la família a Gdansk i si puc miro d’estalviar una mica. Algun dia tornaré a Polònia, més ric que quan vaig arribar. O potser em quedaré aquí. Per fastiguejar”.c

Un dotze per cent de la població procedeix de l’Europa de l’Est i treballa als camps i plantes d’envasament