La Vanguardia (Català-1ª edició)
Camins convergents
Coincidències i semblances entre el pensament actual de Jordi Pujol i el discurs i el programa de govern d’ERC
Perquè Catalunya segueixi sent capaç, alhora, de defensar la seva identitat nacional, la seva convivència i la vocació de progrés social i humà cal tenir la casa endreçada, i ara no l’hi tenim”. “El sotrac és gran (...), per això el país necessita alçar de nou el cap i obrir una nova etapa (...) que permeti avançar cap a la Catalunya pròspera, justa, verda, feminista i plenament lliure que volem ser”. Les dues frases podrien ser del mateix autor. Però no ho són. La primera és de Jordi Pujol. La segona és de Pere Aragonès. La primera forma part de l’últim llibre de l’expresident de la Generalitat, Entre el dolor i l’esperança. La segona la va pronunciar l’actual inquilí del palau de la plaça de Sant Jaume de Barcelona a la presa de possessió del 26 de maig passat.
L’exemple serveix per il·lustrar les moltes coincidències i similituds que avui dia hi ha entre el pensament de qui va ser el líder indiscutible de CDC –destronat després de confessar que durant anys ell i la família havien tingut diners amagats a Andorra– i el discurs actual d’ERC i el seu programa de govern, adaptat a les circumstàncies i possibilitats del moment, un cop aparcada pel mateix Oriol Junqueras la via unilateral cap a la independència assajada l’1-O. Una afinitat que ara com ara aguanta el decalatge temporal que hi ha entre les paraules de l’un –fruit d’una entrevista amb Vicenç Villatoro feta entre el febrer del 2019 i el juny del 2020– i de l’altre, bàsicament perquè durant aquest temps el sentiment del 126è president de la Generalitat, que després de la refundació de CDC no va continuar al PDECat i no es va sentir identificat amb JxCat, no ha canviat. L’ha deixat per escrit en l’últim capítol del llibre amb un interrogant ben significatiu –I ara què?– i el manté des del seu retir estiuenc de Queralbs.
L’un parla de “moments de trasbals”. L’altre de “sacsejar el país”. Però tots dos es refereixen al mateix: la necessitat que Catalunya recuperi l’embranzida perduda els últims anys. Sent molt conscients que ara la prioritat número u és superar la crisi sanitària provocada per la pandèmia de la covid i les profundes conseqüències econòmiques i socials que se’n deriven. I a partir d’aquí vindrà tota la resta, que en tot cas no és poc. Caldrà refer, sobretot, la relació entre Catalunya i Espanya i trobar una solució al conflicte polític desencadenat des de la sentència, el 2010, del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. La recepta de Pujol és clara: una vegada vist que ni l’independentisme és prou fort per assolir la independència ni Espanya ho és prou per aniquilar Catalunya, cal que les dues parts siguin conscients d’aquesta realitat i, davant el clima d’impasse creat, facin “un nou esforç d’acostament” i “siguin capaces de trobar un clima de diàleg”.
El diàleg és, precisament, la gran aposta d’ERC per a la legislatura, que de moment ha articulat a partir de la taula de negociació amb el Govern espanyol que al setembre celebrarà la segona reunió a Barcelona (la primera es va fer el febrer del 2020 a Madrid). De l’èxit d’aquesta empresa en dependrà en bona mesura el futur immediat d’ERC, que d’entrada ja ha de combatre l’escepticisme del soci, JxCat, veus importants del qual –Carles Puigdemont, Elsa Artadi...– es comencen a desdir del termini de dos anys acordat per veure si el diàleg funciona abans d’emprendre un altre camí. Aragonès posarà sobre la taula l’amnistia i l’autodeterminació, mentre que el seu antecessor considera que “per anar endavant és necessari resoldre la situació dels presos” i entén que “en cap cas el punt de retrobament i de rellançament podria quedar per sota de l’Estatut que va aprovar el Parlament i
La recuperació de la pandèmia de la covid i l’aposta pel diàleg , dues prioritats àmpliament compartides