La Vanguardia (Català-1ª edició)
La supervivent
Violeta Friedman (Marghita, Romania, 1930 - Madrid, 2000) va néixer a Transsilvània, que havia estat hongaresa fins que en virtut d’un tractat del 1920 va passar a ser romanesa. Ella, segons Trías, que va ser el seu advocat, sempre es va considerar hongaresa, i pertanyia a una família “benestant, propietària de terres i vinyes”. No va pensar mai que els nazis arribarien a la porta de casa. Però va passar: el 19 de març del 1944, quan ella tenia 14 anys, la seva família va ser
De vegades, episodis transcendents neixen de casualitats, perquè l’atzar també té un paper en la història. Aquest n’és un cas. El plet que va canviar la legislació sobre els drets humans, la xenofòbia i l’antisemitisme a Espanya es va originar en una partida de bridge. Va ser en un club d’aquest joc on Max Mazim va convèncer Violeta Friedman perquè demandés Léon Degrelle per la seva negació de l’Holocaust, i d’aquesta manera va començar el litigi que ho va modificar tot, gràcies a una sentència del Tribunal Constitucional. detinguda i deportada al camp d’Auschwitz, a Polònia. El mateix doctor Mengele la va separar a ella i a la seva germana Eva de la resta de parents. Les nenes es van salvar perquè els nazis van creure que podien treballar. La seva besàvia de 93 anys, els seus avis i els seus pares van ser gasats. Alliberada pels russos quan va concloure la guerra, es va casar i se’n va anar a Veneçuela. Després de divorciar-se es va instal·lar a Madrid i va mantenir la residència a Espanya.
I, per recordar-ho, l’advocat que va portar el plet, Jorge Trías Sagnier, acaba de publicar un llibre en què explica les interioritats del litigi: Violeta Friedman contra León Degrelle. Un proceso singular contra el negacionismo del Holocausto (Hebraica Ediciones).
Pot ser que a hores d’ara molta gent ja no sàpiga qui són Friedman o Degrelle, però el plet entre els dos va canviar les normes. Tornem a la nostra partida de bridge, que tenia la seu en un club situat a l’hotel Eurobuilding de Madrid. Max Mazin, que era un home prominent en la comunitat jueva a Espanya i empresari d’èxit, estava escandalitzat per les declaracions de Degrelle als anys vuitanta en què negava l’Holocaust. Per exemple: “La majofer.
ria d’aquells succedanis de cosmètics troten a bon pas per tot el món o se’n van anar a fundar manu militari l’Estat d’Israel”. I va afegir que si ara hi havia tants jueus era difícil de creure que haguessin sortit vius dels
Els grans despatxos d’advocats van rebutjar el plet, del qual la sentència fa 20 anys
forns crematoris, mentre expressava el desig de l’aparició d’un nou Führer.
Entre envit i envit, Mazin va insistir a Friedman perquè demandés Degrelle, ja que ella era
una persona emblemàtica per a la comunitat jueva a Espanya. En principi Friedman hi era renuent. Ho explica Trías. La raó era que per a ella girar full havia estat molt dolorós i no volia evocar el passat.
Però finalment es va decidir. Posaria el seu nom en un plet. Al llibre Jorge Trías explica que Max Mazin va anar als principals despatxos d’advocats de Madrid i que tots van desestimar fer-se càrrec de la qüestió perquè ho veien inviable. Al final l’empresari va parlar amb un jove lletrat que col·laborava amb les seves empreses, Jorge Trías, i li va dir que, com que era una persona amb imaginació, a veure què se li acudia.
Trías també va pensar que per la via penal no hi havia res a