Còlera i fatiga de l’imperi

L’expansió victoriosa dels talibans per l’Afganistan, en ple agost, no es pot avaluar sense tenir present la figura d’un home que va morir a finals de juny, quan l’estiu començava. Donald Rumsfeld. Un polític tan intel·ligent com arrogant. Dues vegades secretari d’Estat. El més jove (amb el president Ford) i el més veterà (amb Bush fill). Com que no va tenir una joventut radicalment filosòfica no pot ser considerat un neocon genuí (molts d’ells van passar del marxisme a un elitisme restaurador dels valors fundacionals americans). Tanmateix, formant trio amb Dick Cheney i George W. Bush, Rumsfeld va portar les tesis d’aquest corrent fins a l’extrem. Enfonsada l’URSS, els neocon creuen que l’imperi americà ha assolit una superioritat inexpugnable i que això els obliga a regir el món de manera estricta. L’atac d’AlQaeda a les Torres Bessones va ser una oportunitat no buscada per refermar

Havia de ser una guerra pulcra, ha estat la més llarga dels Estats Units

amb severitat la jerarquia americana. Era un atac colossal i molt tràgic (a més d’imbatiblement televisiu). Va estabornir i desmoralitzar la ciutadania americana. Però era un atemptat. Rumsfeld i companyia van respondre-hi com déus colèrics: guerra d’invasió.

Havia de ser una guerra pulcra i tecnocràtica: poques tropes i molta aviació. Ha estat la més llarga dels EUA. Va ser Obama qui va culminar l’objectiu de matar Bin Laden, però el terrorisme islàmic no ha deixat de créixer des de la invasió de l’Afganistan. L’altra guerra de Bush i Rumsfeld va ser encara més neocon. L’Iraq de Saddam no va ser envaït per les famoses armes, sinó per embridar l’Aràbia Saudita, que, tot i no tenir res a veure amb l’11-S, havia finançat grups islamistes. Saddam i la minoria sunnita dominaven un Iraq majoritàriament xiïta. Després de la seva caiguda i d’un llarg desgavell, a Iraq manen els xiïtes i l’Aràbia no té airbag. L’Iran, el gran enemic, encadena els saudites als EUA.

Aquestes jugades han desballestat l’Orient musulmà (Síria, Líbia...). El món és molt més insegur, 20 anys després. Els talibans són ben vius. Reconstruiran una gran base terrorista. Fatigat i vulnerable, l’imperi es retira. La Xina s’ho mira, impàvida. El 20è aniversari de la caiguda de les torres, d’aquí a ben pocs dies, eclipsarà els errors del radicalisme estratègic amb retòrica sentimental (com fem també nosaltres).c