Superherois amb corretja i sense capa

En Felipe, un caporal de la Unitat Militar d’Emergències de Sevilla, parla així del millor company que ha tingut fins avui: “Un fenomen. Arriscava la seva vida per salvar les dels altres. Ja no podia treballar perquè li va sortir un tumor a la cama. El metge va decidir que el més viable era amputar-l’hi i començar amb la quimioteràpia”. El caporal Felipe diu metge i cama ,no veterinari i pota. Parla d’en Chacal, un pastor belga malinois.

L’etòleg i escriptor Konrad Lorenz opinava que qualsevol que hagi viscut amb gossos i no estigui convençut que tenen sentiments és algú “trastornat, i fins i tot potencialment perillós”. Metge i cama. En Chacal, a qui li faltava l’extremitat posterior esquerra, es va jubilar i va ser donat en adopció a una família amb qui va viure feliç fins al final dels seus dies. Va treballar durant anys en la recerca de persones en grans desastres.

En Fran, policia local de Gijón, també s’emociona amb els records de l’Otto, expert en defensa i detecció de drogues. I la María Álvarez, sotsoficial de l’Exèrcit de l’Aire, amb la Wanda, que vigilava la seva base. O en José Luis, d’un grup de salvament de La Rioja, amb l’Emma, especialista a trobar desapareguts. O en Guille, policia nacional de Màlaga, amb la Sara, que va participar en nombroses operacions antidroga. Com la Zsamba, la companya canina d’en Miguel, policia nacional de Madrid, que no pot evitar les llàgrimes.

Les policies, la Guàrdia Civil, l’Exèrcit, els bombers, Protecció Civil, els grups de rescat i les empreses de seguretat, entre alque tres organismes públics i privats, no podrien treballar sense l’ajuda insubstituïble dels gossos. Però què passa quan els arriba la jubilació? La majoria de vegades tot depenia del guia, del company humà de l’animal, que gairebé sempre se’l quedava o li buscava una llar.

Molts guies treballen amb diversos animals alhora i no els poden adoptar tots. O no troben ningú disposat a fer-ho. Hi ha persones que troben problemes per a les solucions i persones troben solucions per als problemes. A aquest grup pertanyen els impulsors d’Héroes de 4 Patas, una oenagé que s’escriu així, amb número, i que ha rebut nombrosos premis des del seu naixement, el 2015.

Aquesta entitat sense ànim de lucre i sense seu física, tot i que treballa a tot Espanya, viu de les donacions de particulars i del mecenatge d’empreses. La seva raó de ser és que els nostres aliats, ja siguin mestissos o de raça, “acabin els seus dies envoltats de l’afecte i del caliu d’una família”. Els gossos tenen una vida laboral d’entre vuit i nou anys. De vegades emmalalteixen o no són aptes i se’ls ha de retirar abans.

Per increïble (i desagraït) que sigui, els jubilats sense la fortuna de trobar una família, passaven fins fa poc la resta de la seva existència en la seva unitat canina, en el millor dels casos. Veien que ja no eren útils, que d’altres feien la seva feina. I etòlegs com el mateix Konrad Lorenz o com Frans de Waal, també una autoritat mundial i autor d’El último abrazo (Tusquets), agregarien que la tristesa els consumia.

Un grup de policies es va conjurar fa sis anys per suplir aquest buit i va crear Héroes de 4 Patas. La presidenta de l’associació és Rosa Chamorro, membre del Cos Nacional de Policia des de fa 18 anys. Des d’aleshores ençà han trobat una casa per a 350 exemplars, tots amb històries commovedores de sacrifici. L’associació té ara mateix quatre candidats en espera. L’última a trobar acollida ha estat la Luna.

A la Luna, una gosseta de la Guàrdia Civil d’11 anys, li han extirpat un tumor mamari. L’oenagé no accepta qualsevol adoptant. En Byron, un llaurador de 7 anys que ara viu a Cagal dis, el van jubilar abans d’hora perquè era massa afectuós per buscar drogues, però la majoria d’aquests gossos ja són grans. Alguns estan malalts i necessiten tractament tota la vida. Si fa falta, l’associació costeja les seves operacions mentre els busca una família.

Tant els gossos com les famílies són sotmesos a un rigorós examen per comprovar que són compatibles. No es lliura un

al primer que hi arriba, i menys si busca “un re

per catàleg”. Tampoc no es lliuren gossos agressius o amb problemes de conducta, però alguns no s’avenen amb altres congèneres, no toleren els gats o necessiten humans amb un caràcter determinat.

La majoria oblida l’ensinistrament a què se’ls va sotmetre així que emprenen la seva nova vida amb altres companys que ja no els exigeixen fer el que feien abans. Però de vegades necessiten que se’ls modifiqui la conducta. D’això s’encarreguen

els ensinistradors de Proyecto Perro, a Sevilla, que ara mateix reeduquen quatre veterans agents especials per determinar quina mena de casa necessiten.

L’Exèrcit té un geriàtric caní a Villanubla, Valladolid. En Javier, un veí d’Osca va contactar amb Héroes de 4 Patas per treure d’allà a Ringo. Tot estava preparat, però en l’últim moment el coronel es va fer enrere: en Ringo estava molt malalt, viuria poc i al militar no li semblava just passar a ningú aquesta responsabilitat. La carta que li va escriure en Javier mereix un marc d’or.

“No sé si en Ringo viurà amb mi un mes, una setmana o unes hores, però si fossin unes hores vull que les visqui a casa meva, no en una gàbia”. El coronel es va desdir i li va lliurar el gos. “En Ringo va sorprendre tothom i a la seva nova casa va rejovenir i va millorar moltíssim. Va viure dos anys més”, explica Rosa Chamorro. Aquest és el perfil d’adoptants que busca la seva associació, integrada només per una desena de persones.

Hi ha infinitat d’històries així. D’altres ens recorden que aquests gossos treballen fins a l’últim dia, fins i tot quan es jubilen. És el cas d’en Nosti, un peluix amb l’aparença d’un llop ferotge que també va pertànyer a les Forces Armades. En Nosti ha salvat la María, una adolescent brillant d’un poble de Toledo, que va estar a punt de llançar la tovallola per l’assetjament escolar. Per als seus torturadors, la María era la rareta de classe perquè era una amant dels llibres i perquè podia compaginar el curs escolar amb els seus estudis de violí al conservatori. La mare de la María va demanar ajuda a Héroes de 4 Patas. Els seus són gossos de treball, no de servei. No li van lliurar en Nosti pel terrible problema que vivia la seva filla, sinó perquè la seva casa i les condicions de la seva família eren adequades per a l’animal.

Però en Nosti forma part de l’estirp que va segellar un pacte antiquíssim, el dels gossos i els éssers humans. Des del principi va intuir que aquella joveneta, que havia intentat treure’s la vida tres vegades, era la seva germana. Dormen junts i són inseparables. La María, que malgrat la seva brillantor va estar a punt de perdre el curs, ha derrotat la depressió i els assetjadors. Gràcies a en Nosti ha recuperat l’autoestima, les bones notes i el timó de la seva vida.

Metge i cama.c