Com s’arregla una glacera trencada

De totes les vegades que m’han abandonat, estèticament, la més bonica va ser la que va protagonitzar l’Edurne, la meva nòvia basca, a Islàndia. Em va deixar mentre passejàvem sobre un gel glacial equipats amb grampons. Simplement es va girar i va tornar sobre els seus passos. Hi ha dues coses que no funcionen per arreglar els teus problemes conjugals: tenir un segon fill i anar-se’n de vacances a una illa que té 130 volcans sota els teus peus.

Com Islàndia, hi ha relacions que s’assenten sobre plaques i dorsals que no s’estan mai quietes, que no et permetran mai saber què passarà demà passat. En realitat, sí que ho saps: demà passat tot esclatarà o es mourà el terra sota els teus peus o, simplement, hauràs de canviar de casa. Els islandesos ho saben. Potser les seves relacions són el reflex que l’illa estigui situada sobre un punt calent volcànic, al dorsal mesoatlàntic, entre la placa euroasiàtica i la nord-americana. L’Edurne també era una illa. Glaçada i volcànica sobre plaques que la colpien. No vaig saber mai per què estava amb mi i, de la mateixa manera, tampoc no sé per què va deixar d’estar-ho. La vaig veure allunyar-se, esforçada i caparruda, desfent el gel i quan, hores més tard, vaig arribar a l’hotel, ella s’havia demanat una altra habitació i, al cap de dos dies, gràcies a una combinació de capitals europees, va tornar a Barcelona.

Jo vaig continuar el viatge. Podria haver tornat amb ella a casa. O haverla intentat convèncer que reconsiderés la seva decisió. Podria haver-li retret que aquell viatge a Islàndia havia estat idea seva, que en aquell viatge se n’havia anat el meu avenç editorial i altres mesquineses que no arreglarien res. L’excusa del seu malestar va ser una broma de mal gust meva. Però una no trenca una relació per una cosa així. Ella no volia continuar amb mi, i si no vaig fer res per retenir-la va ser perquè jo tampoc no volia que es quedés.

Islàndia