Honesta per damunt de tot

No sempre és senzill deslligar de l’obra artística tots els asfixiants i desbordants afegits que comporta ser una estrella en els temps actuals. O una peça cotitzada de les xarxes socials, o ser trending topic pel simple fet de respirar. A l’escena pop actual, en el seu sentit més ampli, és una cosa consubstancial a la valoració i coneixement de l’artista, i en aquest sentit Billie Eilish és un cas bastant paradigmàtic, i de fet quan ha aparegut finalment el seu esperat segon àlbum d’estudi, Happier than ever, semblava que era molt més important la seva aparició a la portada de l’edició britànica de la revista Vogue.

Però en el cas de la cantant nord-americana la confusió és menys gran perquè és ella la primera que situa cada cosa al seu lloc. I en aquest nou àlbum plasma la seva evolució personal, musical i sonora que ha viscut en els dos escassos anys transcorreguts des d’aquell primigeni When we all fall asleep, where do we go? Insisteix en els seus posicionaments de sempre, que no són sinó la sinceritat despullada, la transparència per parlar de traumes, pors i també esperances, com plasma en composicions definitivament creïbles com Getting older. Això ve acompanyat d’una evolució del vestuari sonor, cosa que implica curiositat, combinar tempteig i sentir-se a gust, ja sigui a cavall del trot folk (Male fantasy), d’un gòspel peculiar (GOLDWING) o de la seva via de sempre més entranyable (Halley’s comet).