La Vanguardia (Català-1ª edició)
La llum a la pell
Una de les inauguracions més sonades d’aquest estiu, almenys en termes mediàtics, és la de la seu de la Fundació Luma, a Arles (França). En termes arquitectònics, suposa una prova de la vitalitat i la incansable inventiva de Frank Gehry, que va fer 92 anys al febrer però de qui Arles espera un regal semblant al que va fer a Bilbao ja fa gairebé un quart de segle, amb l’obertura del Guggenheim el 1997.
L’arquitecte d’origen canadenc va aixecar a la capital biscaïna un museu que és en si mateix una obra d’art: un escultòric remolí de titani, que evoca el passat industrial de la ciutat i l’ha projectat cap a un present de regeneració urbana i economia terciària. Tal va ser l’èxit de l’operació que polítics i promotors culturals de nombroses ciutats van trucar després a la porta de Gehry per intentar replicar-la. L’arquitecte va respondre sempre a aquestes trucades amb gran llibertat, creant obres com ara la Fondation Louis Vuitton a París, que evoca el velam d’un vaixell, o l’avortat projecte museístic per a Andorra –una torre abstracta, revestida no d’acer, sinó del que semblava carbó, que va anticipar en part el d’Arles.
Les fonts d’inspiració que admet Gehry en la definició formal de la seva nova obra són bàsicament tres: l’herència clàssica d’Arles –que va ser capital provincial de l’imperi romà i conserva esplèndids edificis com les Arenas o l’amfiteatre–, l’obra de Van Gogh –que va firmar-hi algunes de les seves millors teles– i el veí massís de Les Alpilles, les formacions rocoses del qual es juxtaposen de manera dramàtica. Vet aquí tres ingredients d’orígens diversos –un de cultural, un d’artístic i un de mineral–, i per tant d’arriscada síntesi, fins i tot per a un despatx com el de Gehry, que ha ideat sofisticats programes digitals capaços de materialitzar gairebé qualsevol disseny.
El nou edifici és una torre d’una desena de nivells, començat amb una caixa de formigó central –per a ascensors i altres serveis–, i després embolcallat en una estructura metàl·lica –una espècie d’armadura de mirinyac– sobre la qual s’han muntat onze mil plafons d’acer inoxidable. A tall de base de la torre, un tambor circular, transparent, que remet a la planta i fins i tot al volum de l’amfiteatre romà
Aquests plafons, la disposició dels quals replica les anfractuositats calcàries de Les Alpilles, integren la característica pell de l’edifici, que la claríssima llum d’Arles va transformant de dia i de nit, com si fos una escultura camaleònica. A ple sol, és blanca i platejada, encegadora. Sota un cel ennuvolat o de tempesta, blava i grisa. Quan cau el sol, daurada i rosada. A les nits clares remet al cèlebre quadre de Van Gogh La nit estelada, que Gehry sol citar com a inspirador. És a dir, a tota hora, la torre fa de far i de reclam del parc des Ateliers, una àrea d’onze hectàrees on la firma novaiorquesa Selldorf Architects ha rehabilitat velles naus ferroviàries, per a ús d’artistes i creadors i per a exposicions.
A més de l’esmentada funció de reclam, la torre en té d’altres. Les museístiques es resolen majoritàriament a les sales dels nivells subterranis. Les de mirador, als nivells superiors –encara tancats al públic des de finals de juliol– i també en altres d’inferiors, amb vistes de fins a 180 graus sobre la ciutat i el paisatge provençal. Ofereix a més a més divertiments com el doble tobogan que permet baixar ràpidament els dos últims nivells als qui no descendeixin per la bonica escala helicoidal doble situada