Governar la transició

Definim emergència com el resultat de multiplicar risc per urgència. Al seu torn, el risc resulta de multiplicar probabilitat per mal. I la urgència es defineix com el temps de reacció davant una alerta, dividit pel temps d’intervenció que queda per evitar un desenllaç no desitjat. Una situació és una emergència si tant el risc com la urgència són alts. I, si el temps de reacció fos més gran que el que resta per actuar, diem que la situació està fora de control.

Ja fa temps que sabem que la humanitat afronta una emergència climàtica. Una cosa que l’informe recent del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides, amb les seves demolidores conclusions, no ha fet sinó reforçar. De fet, l’únic que ens queda per aclarir en l’equació de l’emergència climàtica és de quant temps disposem per no perdre completament el control de la situació.

En aquest context, la necessitat d’una urgent transició energètica és inqüestionable. A més de canvis d’hàbits i comportament dels ciutadans, l’esmentada transició exigeix fonamentalment innovació tecnològica. Però un altre factor decisiu és la bona governança. Davant l’emergència climàtica, els polítics tenen la formidable responsabilitat

Els polítics són responsables de gestionar de manera eficaç el canvi energètic

de governar eficaçment la transició energètica. Ha passat el temps de les proclames i de les promeses populistes que prometen solucions simples a desafiaments molt complexos. Com us comentava des d’aquesta mateixa tribuna (“Pragmatisme climàtic”, 2 de febrer del 2020) és temps d’actuar sobre la base d’un realisme extrem.

Perquè els nous desafiaments plantejats per la transició energètica s’encadenaran, un després de l’altre. I n’hi ha prou amb un exemple de rabiosa actualitat. Un informe recent del Banc d’Espanya estima que l’escalada dels preus de l’electricitat al nostre país, actualment en xifres rècord, reflecteix un augment dels preus dels drets d’emissió del CO2 que són responsables d’una cinquena part de l’increment total. La fixació de preus del carboni és recollida per la UE com un mecanisme necessari per assegurar el compliment dels objectius de reducció d’emissions i, concretament, a l’European Emissions Trading System el preu esmentat és una mica per sobre dels 50€/ton (60$/ton). Doncs bé, per obtenir les zero emissions netes el 2050, l’Agència Internacional de l’Energia ha publicat un full de ruta que, per al cas de les economies avançades, estima uns preus mitjans del carboni per a 2025, 2030, 2040 i 2050, entorn dels 75, 130, 205 i 250$/ton, respectivament.

Una perspectiva preocupant que cal saber gestionar adequadament. Especialment si els preus al carboni s’acaben aplicant també, com s’ha proposat a la UE, al transport i al sector residencial. Perquè, al capdavall, la sostenibilitat energètica no és només una qüestió mediambiental, sinó un equilibri entre aquell àmbit, el de l’economia i el de la seguretat de subministrament.