Verd, intercontinental i gestionat des de Catalunya

Tinc la màxima ambició política per Catalunya. Per això treballo per la seva independència. I per això també treballo per tenir el millor aeroport possible a casa nostra, que traduït al segle XXI vol dir un aeroport “verd i intercontinental”. Si hem d’anar pel món ho hem de poder fer sense escales, sense passar per Madrid. Més important que ampliar l’aeroport del Prat és que la seva gestió es faci des de Catalunya, o sigui, concertadament entre la Generalitat, les Cambres i agents econòmics, el món local,etc. Estic convençut que si Catalunya fos un Estat independent ja faria anys que tindríem un hub intercontinental.

Avui la bandera ecologista, com la digital, ha de ser present en totes les polítiques. Per tant el gran repte és com fem compatible la lluita contra el canvi climàtic amb la lluita per la competitivitat econòmica i el progrés. De la mateixa manera que hem hagut de fer compatible la crisi sanitària amb l’activitat econòmica. Aquells que avui rebutgen la inversió de l’aeroport, d’aquí dos dies es queixaran que l’economia catalana no crea llocs de treball de qualitat i que els nostres joves amb talent han d’emigrar. Les mateixes veus que no diuen res de la inversió a Barajas i que amb la seva actitud impedeixen que el nostre aeroport pugui competir de tu a tu amb les economies més dinàmiques del món. Veus que condemnen Catalunya a tenir un aeroport regional. Si no som capaços de fer compatibles ecologisme i economia haurem fracassat com a societat.

Per tant ara ens ve la feina de debò, la redacció del Pla Director de l’ampliació del Prat. I aquest pla només serà efectiu si preveu tots el paràmetres ecològics. Si no és així, no aprovarà l’examen de la Comissió Europea. Però és que tampoc aprovarà el de la Generalitat. Per tal d’assolir l’objectiu crec que caldrà pensar en un aeroport de nova generació, potser el primer que contempli totes les mesures necessàries per la lluita contra el canvi climàtic.

I la primera és la transició cap a la descarbonització. Ja estem veient la modificació de model a la indústria automobilística, i aquest canvi arribarà també a l’aeronàutica. Hem d’ajudar a accelerar aquest procés cap a l’ús del biocombustible i altres energies netes per a avions de llarg recorregut, com ja s’està començant a aplicar pels vols de radi més reduït. Hem de pactar i exigir a les companyies aquesta substitució del combustible i en qualsevol cas incidir en les taxes que paguen tal com va dir recentment Ursula Von der Leyen: “Qui generi CO2 ho ha de pagar”. Hem de descarbonitzar, també, el transport intern i d’arribada (busos, camions que circulen per les pistes, taxis, transport particular, etc). La descarbonització de la mobilitat és un dels eixos prioritaris de la meva conselleria. No hi ha dubte que la mobilitat aèria serà diferent –per motius climàtics però també sanitaris o econòmics–. Però tampoc hi ha dubte que es continuarà volant. Sóc partidari d’anar substituïnt vols curts per trens, però els vols que segur que seran imprescindibles, per manca d’alternativa, són els intercontinentals. I, si no els tenim, tindrem una Catalunya capital Barajas. Per això ens cal un aeroport per fer front a aquest doble repte: el de la intercontinentalitat i el de la sostenibilitat. Els dos seran necessaris per a subsistir.

I, finalment, s’ha mencionat poc, però crec que és rellevant destacar que gràcies a la Generalitat l’acord per l’ampliació del Prat també preveu les inversions ferroviàries dels aeroports de Reus i Girona, que ajudaran en l’objectiu de connectar Catalunya al món també des del territori i no només des de Barcelona. Unes inversions aplaudides pels agents econòmics i institucions d’ambdues demarcacions.

Amb aquesta inversió Espanya no ens regala res, bàsicament perquè es fa amb els nostres impostos. Però de la mateixa manera que trobaríem absurd

Alguns impedeixen que l’aeroport del Prat competeixi amb economies dinàmiques

renunciar de sortida a inversions provinents de fons europeus per què ho hem de fer en aquest cas? Davant dels del “no a tot” i dels del “sí a qualsevol cosa” hi ha una Catalunya que diu “sí amb condicions”. Jo soc d’aquest darrer grup. Tenint molt present que cal continuar treballant per disposar de sobirania de decisió sobre les nostres infraestructures. Només així podrem fer el país que necessitem. Un país independent, verd, digital i connectat.