L’estratègia militar porta el segell del Pakistan, on hi ha la cúpula talibana

abans de la invasió, ara ho fa a tot el territori.

Per impedir la temptació de tornar a fer taula rasa, les democràcies tenen una gran carta per jugar. Posar condicions al seu reconeixement internacional, com apuntava ahir el premier britànic, Boris Johnson.

No hi haurà cues per reconèixer l’Emirat, de funesta memòria. Tot i això, la netedat amb què han girat aquest últim full, minimitzant el vessament de sang, i mostrant astúcia política –a més de militar– dona algun crèdit als que sostenen, des del Pakistan, que “els talibans han canviat”.

A les primeres que hauran de convèncer serà a les dones, que no només han guanyat posició i consideració respecte al 1996 a l’Afganistan, sinó a tot el món.

L’expresident Hamid Karzai –que encara dona nom a l’aeroport de Kabul– amb Abdul·lah Abdul·lah, l’excap milicià Gulbuddin Hekmatyar i un polític islamista havien de ser els interlocutors dels talibans, una vegada es trobava ja fora d’escena el professor Abdul Gani, amb qui aquests sempre van afirmar que no parlarien mai.

Però la caiguda del seu bàndol ha estat massa atordidor com perquè els talibans vegin cap necessitat d’una “transició” pactada, tot i que han dit que garantiran la seguretat de les personalitats abans citades. Després de molts anys, les presons afganeses són buides.

Mentrestant, ahir Narendra Modi celebrava a Nova Delhi un dia de la Independència amb cares llargues. El seu homòleg Imran Khan, d’origen paixtu, tenia molts més motius

-/AFP L’ombra de Saigon va planar sobre l’ambaixada dels EUA a Kabul, amb repetits vols d’helicòpter