Amnèsia fiscal després de la pandèmia

Els espanyols tornen a desconfiar dels impostos després d’haver superat la fase més dura de l’emergència sanitària

Itot això qui ho paga?”. La pregunta continua vigent tot i que la va formular en un altre moment un exponent del conservadorisme català com Josep Pla. I la resposta és que les vacunes, el personal sanitari o els hospitals es financen amb impostos; igual que l’ensenyament, les obres públiques o la seguretat. La ciutadania ha acabat per assumir els tributs com una píndola amarga però necessària, tot i que lluny d’un consens unànime. Les dades de l’últim sondeig del CIS sobre Política Fiscal suggereixen un retrocés en el grau d’acceptació de la fiscalitat a Espanya respecte a l’any anterior.

L’inici de la pandèmia, el març del 2020, va evidenciar el paper decisiu de l’Estat davant una emergència sanitària. I així ho van percebre els ciutadans que, a més, van prendre consciència de la necessitat de finançar adequadament els serveis públics. Prova d’això és que la taxa d’espanyols convençuts que els impostos “són necessaris perquè l’Estat presti serveis” va assolir una xifra rècord: gairebé un 64%. I aquest percentatge, sumat al dels qui consideren els tributs com “un mitjà de distribuir riquesa”, va suposar un suport a la fiscalitat proper a un 80%.

Tot i això, un cop passada la fase més crua de l’emergència sanitària, el suport a la tributació ha patit un reflux que ens torna a les percepcions anteriors a la crisi. Per exemple, el percentatge de ciutadans que consideren que els impostos són “necessaris perquè l’Estat presti serveis” ha caigut més de quatre punts respecte al 2020, malgrat que la taxa actual (més d’un 59%) és la segona més alta des del 2005.

Això sí, ha tornat a créixer –fins a suposar un de cada quatre espanyols– la xifra de ciutadans que perceben els impostos com una “obligació sense saber per a què”. L’any passat eren un 19% i avui en representen més d’un 23%.

També ha tornat a créixer (gairebé sis punts) la xifra dels qui creuen que a Espanya es paguen “molts impostos”. Ara un 46% comparteix aquesta percepció, tot i que continua sent la segona xifra més baixa dels últims 20 anys. La primera dècada del segle

Xifres en percentatge

EL SIGNIFICAT DELS IMPOSTOS

Són necessaris perquè l’Estat presti serveis

Són una obligació imposada per l’Estat sense saber per a què Són un mitjà de distribuir riquesa

ES BENEFICIA LA SOCIETAT DELS IMPOSTOS? Molt o bastant Poc o gens 50,2 43,7 43,5

ESFORÇOS DE L’ADMINISTRACIÓ CONTRA EL FRAU

Molts 50,6 53,5

Bastants 54,7

66,4

Pocs 69,2

Molt pocs no va descendir mai d’un 54%.

Finalment, els espanyols tornen a considerar que paguen més impostos que als principals països europeus. Fins al 2019, aquest grup era més nombrós que el dels qui pensen que a Espanya s’hi paguen menys tributs que a Europa, però el 2020 la correlació es va invertir. Ara, en canvi, són majoria altre cop els qui creuen que se’n paguen més. I aquesta atmosfera ajudaria a entendre algunes ofertes electorals de rebaixes fiscals.

El suport a la fiscalitat retrocedeix després de la taxa rècord del 2020 i s’imposa l’opinió que paguem molts impostos

Imagina Kabul a la mercè dels talibans. Imagina Kabul des de Barcelona. Imagina el que els passarà als afganesos –i a les afganeses, sobretot– quan tot el país estigui en mans dels talibans. Imagina els debats que tenim aquí (sobre aeroports, museus d’importació, llenguatge inclusiu, Jocs d’hivern i trens que arriben amb retard) en vista de la nova edat mitjana que s’imposa sobre un Estat fallit del qual avui parlen les notícies i que després oblidaràs.

Imagina Kabul i recorda el que va dir en una conferència a Barcelona, a finals del mes d’octubre del 2001, Bill Clinton, llavors ja expresident dels Estats Units: el futur del món “serà català o talibà”. La frase va agradar i va permetre que Catalunya –sigui el que sigui per a cadascú– tingués el seu moment de glòria petita i breu, quan va ser comparat el seu model des del punt de vista identitari amb una cosa tan brutal com el règim talibà, fet que no deixa de ser tan forçat com inservible. Clinton va afegir que el nostre país “ha dit no al separatisme, la violència i el terrorisme”, i el va contraposar al camí talibà. En aquell moment el nou independentisme català tenia índexs de vot que no preocupaven les elits locals que van organitzar la xerrada de Clinton i, a més, tothom estava sota l’impacte de l’atac de l’11-S a les Torres Bessones de Nova York. En aquells temps, per cert, José María Aznar havia encarregat una ponència a Josep Piqué sobre “patriotisme constitucional”, esforç lloable que, vist el que va parir la FAES després (incloent-hi diversos conspicus ideòlegs de Vox), va servir de poc.

Imagina Kabul i demana’t per la peculiar geopolítica del catalanisme/independentisme, sempre prest a solidaritzar-se amb algunes causes del planeta, principalment quan l’antiamericanisme pot envernissar el gest, ja que en cas contrari pesen més els silencis, les absències, els oblits i el posar-se de perfil. Per al radar del catalanismeprogressisme, capitals com Kabul, Lhasa o Grozni acostumen a ser poc interessants, encara que els drets humans dels afganesos, els tibetans o els txetxens siguin trepitjats sistemàticament per una o una altra forma de tirania. Encara tinc present quan els tardans bombardejos de l’OTAN per frenar la neteja ètnica impulsada pel règim serbi als Balcans eren criticats de forma agra per una part del pacifisme català que es reclama proper al catalanisme i a l’independentisme. També recordo que poc que s’entenien aquí, en determinats cercles, les polítiques de Václav Havel, admirable president de la restaurada democràcia txeca, sobre

Els talibans han tornat i tots aquells que els patiran no són a la nostra agenda

defensa i aliances estratègiques.

Imagina Kabul i pensa en com ho han fet de malament els Estats Units i els seus socis prometent una democràcia que no pot sostenir-se per si mateixa. Els talibans han tornat i tots aquells que els patiran no estan a la nostra agenda de bones obres i nobles sentiments.