Llàgrimes de Colaudril

El plor en públic està ben vist. Ningú critica la llagrimeta que cau desconsolada galtes avall. El control de les emocions és sospitós en un món que convida permanentment a deixar-se a anar. La contenció, lluny de ser una virtut, ha passat a ser un defecte. Mostrarse vulnerable és el gran signe de l’heroïcitat abaratida del present.

Les darreres llàgrimes de certa notorietat, deixant de banda les de Leo Messi, ens les ha regalades l’alcaldessa Ada Colau des del balcó del districte de Gràcia. El sanglotar de l’alcaldessa s’explica per la monumental xiulada que van dedicar-li els assistents al pregó de la festa major del barri, que protagonitzava Jordi Cuixart.

Com que els polítics són actors –en un sentit literal, no figurat– un ha de preguntar-se sempre sobre la utilitat demoscòpica de tots els seus gestos, incloent-hi les llàgrimes suposadament amargues que puguin vessar.

Mostrar-se vulnerable és el gran signe de l’heroïcitat abaratida del present

Tinguin per cert que si Ada Colau considerés que passejar-se per la festa major de Gràcia amb els ulls humitejats pel plor li fes políticament més mal que bé, la seva cara seria un sequeral.

Però com que aquests són temps de celebració de la llagrimeta, no cal patir gens ni mica perquè algú consideri que el plor d’una alcaldessa per una qüestió tan banal com una xiulada denoti en realitat la manca del mínim de fortalesa que un càrrec com el seu exigeix.

Més aviat al contrari. El present permet fer-ne la lectura oposada: Colau plora perquè és forta i s’atreveix a fer-ho. A aquest primer argument en favor de les llàgrimes –ser prou fort per deixar-les anar– se n’hi poden afegir d’altres. El més celebrat habitualment és que el polític que no amaga les seves emocions en públic demostra que el càrrec no li ha pujat al cap i que segueix militant en la normalitat. És encara com nosaltres.

Llàstima que tota aquesta argumentació que condueix a valorar positivament el regne de les emocions sigui tan falsa i exagerada com ho són habitualment les llàgrimes en política. Ni és cert que per plorar s’hagi de ser fort, ni ho és tampoc que la normalitat sigui un atribut destacable per qui lidera una ciutat com Barcelona. De fet, no diguin que no, tenen més a plorar els barcelonins que no pas la seva alcaldessa. Preparin els mocadors. Costarà eixugar tanta llàgrima.c

de que aunque se lo dieras todo, seguirían queriendo ser independientes.

Se ha llegado tarde.

Alberto López Balcells todo, firme defensora del espíritu de paz y concordia que tanto necesitamos. Como por ejemplo, el propio señor Villarejo.

Alfredo García Planas

Tallar els arbres

Vaig haver de llegir dos cops la carta de Lola Arpa Vilallonga “Àrbres de plàstic” (2/VIII/ 2021), sobre la conversa amb una alcaldessa d’un municipi empordanès, fa unes setmanes.

Increïbles els arguments de tallar uns arbres del seu municipi perquè embrutaven i aixecaven les voreres. Potser els sots on els varen plantar eren massa petits? Tallar arbres amb aquest motiu hauria de ser delicte ara que tanta falta ens fan i tant que costa que arrelin.

S’ha avançat molt amb lleis de protecció d’animals de companyia gràcies a gent compromesa que ens els estimem i a la voluntat política per fer-ho.

El mateix s’ha de fer amb els arbres, protegir-los, tenir-ne cura i plantar-ne tants com sigui possible. La tala ha de ser l’últim recurs. Són éssers vius vitals per a nosaltres. Tants pàrquings a ple sol a les afores dels pobles, placetes dures amb dues cadiretes sense arbres al costat per tenir ombra.

Això ha de canviar i s’han de trobar els diners per fer-ho. Per a altres coses menys importants ja se’n troben.

Santi Farreras Roca