La Vanguardia (Català-1ª edició)
Enginyers de quiròfan
Els nous ‘sanitaris’ són l’enllaç entre tecnologia i medicina a l’hospital
La simulació és a punt. Una modificació de la mandíbula. A partir de les proves d’imatge del cap de l’infant, l’equip de maxil·lofacial de l’hospital de Sant Joan de Déu té clar els mil·límetres que ha d’avançar o retrocedir per corregir una deformitat facial i com ha de dur a terme la intervenció.
S’estudia per on s’ha de tallar, quines plaques caldran, quins cargols i de quina dimensió exacta, quins materials... Sovint la simulació es converteix en una impressora 3D, tot i que cada cop menys, a còpia de fer l’operació virtual a l’ordinador una vegada i una altra.
“Treballem juntament amb amb els bioenginyers. La cirurgia ha fet un canvi brutal els últims anys i ha incorporat una gran quantitat de tecnologia que no podem incorporar com a metges. La faceta ‘artística’ ha donat pas a una feina més científica i en equip”, apunta el cirurgià maxil·lofacial Josep Rubio, de l’infantil Sant Joan de Déu d’Esplugues.
“Som molt complementaris. Els cirurgians som molt directes, sabem quin resultat volem obtenir i coneixem bé l’anatomia, les tècniques i les dificultats per obtenir-lo. Ells busquen solucions possibles al que plantegem i ens n’ofereixen cinc!, cinc maneres diferents d’accedir a allò que vols resoldre a cada fase de l’operació”.
Són els enginyers de quiròfan. Són en una sala amb ordinadors i amb finestra a la zona quirúrgica, on s’opera. Han participat en la planificació, en la simulació amb els navegadors, en el calibratge de tota la tecnologia que es farà servir, i també són presents a l’operació.
Al quiròfan 3 arriba el moment de la veritat i la imatge en directe de la intervenció, que proporciona l’arc TAC (integra ressonància magnètica i TAC), se superposa en diverses pantalles amb les imatges en 3D de la planificació. Operen i alhora comproven si les imatges planificades i les del fet real concorden. Unes boletes que es col·loquen a la zona que s’ha d’operar donen un senyal al navegador per seguir mil·límetre a mil·límetre la posició del bisturí. Treballen junts cirurgians, instrumentistes, radiòlegs, anestesistes, infermeres i enginyers.
Tot és verificable i corregible abans de tornar a tancar. El plànol de mossegada o que aquella
que han col·locat no toqui el nervi proper: la imatge del cargol introduït realment coincideix amb la prevista i es posa en verd.
“Abans calia tancar, despertar el pacient i fer-li un TAC per verificar que tot s’havia resolt com s’esperava. Ara ho fem sobre la marxa, sabem que està bé abans de tancar i el podem despertar”, explica Rubio. És un guany de grans dimensions en precisió i en seguretat. “També en capacitat d’innovar”, assegura. I rebaixa el temps de la cirurgia i la necessitat de sang. Menys problemes per al pacient.
A la zona dels quiròfans nous d’aquest hospital es distingeix els enginyers perquè els seus ordinadors són els que estan situats en aquest espai amb vistes endins. Van amb pijama, gorra i mascareta, com els altres membres del personal que circulen per l’àrea quirúrgica. I, com tots, fan torns de 24 hores.
Els nous membres de l’equip quirúrgic assisteixen a la planificació prèvia, durant l’operació i a la validació del resultat abans de despertar el pacient. El matí que el fotògraf Xavier Cervera va entrar al quiròfan hi havia Laura Palau, 25 anys, “que no soc realment enginyera, vaig estudiar biotecnologia”. L’equip de bioenginyers que coordina Xavier Escayola és divers. Inclou telecos, biotecnòlegs, bioenginyers, enginyers aeronàutics, enginyers informàtics, enginyers químics...
“Què m’atreia d’això? Potser anar més enllà, posar el meu granet de sorra per salvar vides. Compartim moltes sensacions amb els clínics. Som els enllaços amb la tecnologia, però en veiem l’aplicació en directe!”, explica amb entusiasme Xavier Escayola.
“La complexitat assistencial i tecnològica fa impossible que
Alhora que opera, l’equip quirúrgic comprova si les imatges planificades i les reals concorden
un metge pugui saber, a més de la seva especialitat, tot el que la tecnologia pot donar-li i com”, explica Miquel Pons, director mèdic de Sant Joan de Déu. Per això avui és impensable la tasca d’aquest hospital sense els bioenginyers.
A Sant Joan de Déu n’hi treminiplaca ballen quinze. A més de ser al quiròfan, hi ha enginyers a l’uci i a la unitat de nounats. S’ocupen del control de gasos, de temperatures, de la tecnologia que envolta la supervivència d’aquests nadons especialment fràgils.
També formen part de l’equip de neurologia, dedicats sobretot a l’estimulació magnètica. Màquines particularment complexes que poden inhibir o activar àrees del cervell des de fora.
La logística i l’anàlisi de processos va ser el primer terreny que van trepitjar en el món sanitari. I ara les seves funcions van creixent, també en aquesta àrea. Les queixes de familiars, pacients i treballadors per excessos d’espera, per anul·lació de visites freqüent, per una falta de confort innecessària... arriben als enginyers.
D’ells s’espera que analitzin per què hi ha tants embussos a les visites, per què hi ha tanta espera per donar sang, què es podria fer i on per millorar l’avorriment de pares i nens ingressats.
I del grup surten propostes
“La complexitat clínica i tecnològica necessita intel·ligència col·lectiva”, diu Miquel Pons
com ara reservar un espai a cada planta per als adults, aprofitant aquell forat en concret, per escalfar-se el dinar i llegir una estona; o que hi hagi sales de joc a cada planta, també per als nens amb grans discapacitats que requereixen una altra mena de coses per entretenir-se, sensacions tàctils i sòniques. També la reorganització de les visites d’un grup de pacients en concret, tips d’esperes interminables per fer-se controls: han trobat la seqüència de temps entre cites perquè hi hagi una circulació fluïda. O la proposta de suprimir determinada paperassa que es pot solucionar amb un clic...
Són el súmmum de la modernitat i l’avenç tecnològic i tenen una sala de control digna d’un aeroport amb un personal molt tècnic, molt jove i, encara que no ho sembli, molt sanitari. Des d’aquelles pantalles es controla qui hi ha a les urgències, qui és al quiròfan, quins llits queden lliures, els que caldria reservar en funció de les cirurgies previstes, les ucis, la neteja, els sistemes.
Però al costat de la sala de control n’hi ha una altra que ensenyen amb veritable emoció. “És el grup que es dedica a la innovació, ajuden a desenvolupar dispositius nous, crear algoritmes d’intel·ligència artificial a partir de les dades dels nens monitorats i les proves d’imatge. Per fer previsió de com serà l’evolució d’aquell pacient”, explica Miquel Pons.
També alimenten les bases de dades de tota la informació genètica que es crea a l’hospital. Són codificacions complexes amb què s’aprèn i s’avança sumant esforços de molts altres hospitals en qualsevol lloc del món. I cal trobar el llenguatge comú i la gestió de dades que sigui útil per avançar en les direccions més diverses. Sobretot en malalties rares.
Fins i tot s’han posat en la comunicació. “Ja no fem fullets, sinó aplicacions”, explica el director mèdic. “Ens deien: ‘no em passis paper, fes-me un curset en línia i dona’m un QR que em pugui descarregar’. I ara ho fem així”.
Núria Palau, infermera coordinadora de quiròfans de l’hospital i amb una llarga trajectòria en aquest àmbit, recorda la cirurgia d’aquests nens fa uns anys. “Quan tocava una escoliosi ja sabies que series almenys vuit hores al quiròfan. Ara es fa en dues hores i mitja. Els traumatòlegs escoltaven amb deteniment el so quan entraven l’os, palpaven per saber on s’havien d’aturar. Vèrtebra a vèrtebra. Avui es pot planificar, veure i validar. Penso que ens hem adaptat molt bé a aquest canvi”.
Han donat joc a una àmplia “intel·ligència col·lectiva”, assegura Miquel Pons.c
També s’ocupen d’agilitar el pas per l’hospital o de crear apps: els pares volen cursos en línia