Totes les cares del crim

Un assaig dissecciona els corrents actuals de la novel·la negra i policíaca

Sang i escalfor. L’estiu augmenta la criminalitat, van teoritzar ja els experts del segle XIX, per als qui les altes temperatures –i això que no coneixien el canvi climàtic d’avui– incrementaven els delictes contra les persones. Alguns estudis recents ho confirmen, assenyalant una relació entre la violència i les temperatures superiors a 30 graus. Fins i tot en entorns pacífics, durant els períodes de vacances, llegim més novel·la policíaca i negra, gèneres que Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas han historiat a Trets per totes bandes (Alrevés), el segon volum del qual ha vist la llum recentment.

Centrat en el període que va des dels anys setanta fins a avui, s’atura en els autors fonamentals i en les desenes d’etiquetes actuals, la quantitat de les quals impressiona, ja que, com apunten, “el primer volum abastava cent cinquanta anys i és la meitat d’extens

Espanya i Catalunya “van adaptant les modes que sorgeixen als EUA i a Europa; som una colònia cultural”

que aquest. S’ha produït la hibridació, la ruptura de gèneres, el negre és camaleònic. Als anys setanta i vuitanta es va fusionar amb la històrica, i últimament amb la ciència-ficció, en la línia de’Els androides somien xais elèctrics? de Philip K.Dick, en una línia que abasta també tot el cyber-punk, l’steam-punk... al tronc cada vegada li surten més branques, hi ha molts subgèneres”.

“L’allau de sèries televisives i producció cinematogràfica –prossegueixen, en conversa amb aquest diari– provoca al seu torn una allau de novel·les. Se’n venen més que mai gràcies a la producció audiovisual”. Als setanta, es va donar “un gran punt d’inflexió, allà va començar tot: d’una banda, Chester Himes va deixar de publicar, va morir Agatha Christie i va sortir l’última novel·la del comissari Maigret, de Georges Simenon. Es va vaticinar un declivi però, al contrari, molts autors es van posar a reescriure els arquetips. I d’altra banda va entrar la ideologia i la política, amb Jean-Patrick Menchette a França, Leonardo Sciascia a Itàlia, Maj Sjöwall i Per Wahlöö als països nòrdics, i per descomptat Manuel Vázquez Montalbán i la seva innovadora literatura del mestissatge i el desencant, negra però també social i urbana, que va generar deixebles a tota la Mediterrània, d’Izzo a Camilleri, passant per Taibo i Padura a l’Amèrica Llatina. Però nosaltres creiem que l’etiqueta novel·la negra mediterrània ha estat més aviat un somni frustrat”.

Espanya i Catalunya, admeten, “van adaptant les modes que sorgeixen als EUA i Europa. Vázquez Montalbán és l’únic que va aportar una cosa innovadora, a cavall entre allò culte i popular, amb un discurs alternatiu a l’oficial de la Transició i els Jocs Olímpics. Som una colònia cultural pel que fa a narrativa popular, és trist però és així. El mateix Pedrolo copiava models, Joc brut és la seva versió

Una intriga protagonitzada per personatges de diverses orientacions sexuals que van de la reivindicació a la normalització

Patricia Highsmith

El talent de Ripley

d’El carter sempre truca dues vegades”.

Malgrat que popularment es confonen els dos termes, Martín i Canal separen clarament la novel·la policíaca de la negra. “La policíaca, centrada en la resolució del crim, és legitimadora de la societat. La negra vol reflectir el món i és molt crítica amb el sistema.

L’arquetip de la primera és Sherlock Holmes; el de la segona, Philip Marlowe”.

Moltes de les etiquetes recents “no tenen la consistència necessària per aguantar en el temps, nosaltres donem les nostres opinions sobre el tema”. Per exemple, blasmen el femikrimi d’origen nòrdic, perquè “és absolutament sexista: si vols igualtat, no parlis de literatura de dones”.

El futur de la novel·la negra, apunten, “és deixar de ser literatura de gènere, ser percebuda com a literatura en general”. Per això la majoria de títols es publiquen avui en catàlegs generalistes en comptes de col·leccions temàtiques. “Tenim Eduardo Mendo

La dècada del 1920, l’agricultor Yan Daocheng estava cavant una rasa a la província de Sichuan (Xina) quan va desenterrar un gran nombre d’objectes de jade. Fa tot just unes setmanes, l’última gran troballa al lloc han estat les restes d’una màscara d’or. / David Ruiz Marull

Delmas, el president de Seur– va ser la col·laboració que van mantenir en aquell moment. Lennon i McCartney van posar les veus per als cors en un parell de temes dels Stones, We love you i Dandelion, i Brian Jones va anar convidat a gravar You know my name, en el qual amb una escarida lletra els Beatles encadenen estils musicals. Jones es va presentar amb un saxo en lloc de la guitarra i va gravar, mig borratxo, un solo que els va semblar genial.

Però la veritable prova d’amistat va ser prèvia a tot això, quan efectivament els Stones encara eren simples mortals. La banda era a l’apartament que compartien quan Brian Jones va sentir per la ràdio el primer single dels de Liverpool, Love em do, i va cridar ràpidament els

Smith van passar a la història universal dels errors colossals. Però es van reconciliar amb els Beatles i en escoltar el consell de Harrison, amb qui Rowe va coincidir al jurat d’un concurs, van accedir a llançar el primer single dels Stones, Come on, tema de Chuck Berry. Loog Oldham no va trigar a veure la necessitat de gravar un tema original. I va demanar als Beatles que els en composessin un. Seria I wanna be your man.