La Vanguardia (Català-1ª edició)
El cinema afganès llança un SOS desesperat davant la tornada dels talibans
La presidenta de l’agència estatal de cinema demana ajuda a la comunitat internacional
Davant l’imminent arribada dels talibans a Kabul, el cinema afganès, representat per Sahraa Karimi, directora de l’agència estatal de cine Afghan Film, va llançar divendres un desesperat missatge a la comunitat internacional: “Aquesta retirada precipitada de tropes és una traïció al nostre poble i a tot el que vam fer quan vam guanyar la Guerra Freda per a l’Oest. El nostre poble va ser oblidat llavors, cosa que ens va portar al període fosc talibà, i ara, després de 20 anys d’immensos avenços per al nostre país, especialment per a les generacions més joves, tot pot tornar a perdre’s en aquest nou abandonament”.
Karimi enumera algunes de les atrocitats que ja haurien comès els talibans, malgrat l’“acord de pau”, en la seva ràpida reconquesta del país –assassinats, execucions públiques, tortures, segrestos, dones venudes com a esclaves als seus guerrers–, i adverteix de la “crisi humanitària” que s’està vivint a Kabul, on s’amunteguen els que han fugit i els nens es moren perquè no tenen llet”. Però sobretot denuncia indignada el silenci de “mitjans, governs i organitzacions humanitàries”.
A més de ser la primera dona que dirigeix Afghan Film, entitat que funciona des del 1968, tret de, per descomptat, els cincs anus talibans (1996/2001), Karimi també és cineasta. Va presentar la seva primera pel·lícula de ficció, Hava, Maryam, Ayesha –sobre tres dones embarassades que agafen les regnes del seu destí–, a la Mostra de Venècia del 2019. Lògicament, Karimi tem per la seva vida, ja que el cinema sempre ha estat en el punt de mira dels talibans, com va ser el cas de la cineasta i activista Saba Sahar, que va escapar de miracle d’un atemptat l’estiu passat. Té por pel cinema, ja que durant aquell regne del terror no només es van tancar les sales i es van deixar de produir pel·lícules, sinó que va caldre amagar-les heroicament perquè no les destruïssin. I tem, com a dona, tornar a un règim en què no només no podria tornar a rodar, ni treballar de qualsevol altra cosa, sinó que tampoc no podria sortir de casa si no amb el burca i acompanyada d’un home.
Els talibans, assegura Karimi, tornaran a liquidar “els drets de les dones, empenyent-nos a la foscor de les nostres llars, i la nostra veu, la nostra capacitat d’expressió tornarà a ser reduïda al silenci. Quan els talibans estaven al poder, hi havia zero dones a les escoles. Des d’aleshores ja hi ha gairebé nou milions de dones afganeses a les escoles. Herat, que acaba de caure a les mans dels talibans, té un 50% de dones a les universitats”. Des de l’inici de l’ofensiva, afegeix, “ja són dos milions de dones que s’han quedat sense poder anar a l’escola”.
El panorama no pot ser més desolador, i més quan el cinema afganès s’havia anat recuperant després del seu forçat parèntesi.
Ja el 2002, Fire dancer , de Jawed Wassel, una pel·lícula realitzada des de l’exili novaiorquès, va ser la primera producció afganesa que es presentava a l’Oscar de parla no anglesa; l’any següent, Osama, de Siddiq Barmak, sobre la desventura d’una nena que es disfressa de nen per poder anar a l’escola sota el règim talibà, va guanyar el Globus d’Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Osama es va fer gràcies al suport de l’iranià Mohsen Malkmalbaf, que va posar l’Afganistan al mapa del cinema mundial quan va presentar Kandahar (2001) al Festival de Canes, tot just uns mesos abans que els nord-americans decidissin atacar els talibans després dels atemptats de l’11-S.
Les filles del cineasta iranià, Hana i Samira Malkmalbaf, també van mostrar la seva preocupació pel seu país veí en pel·lícules com Buda va explotar per vergonya (2007) i A les cinc de la tarda (2003), que evoquen la vida de les dones després de la caiguda dels talibans. En la primera, una nena que vol anar a l’escola és atacada per nens que juguen a ser talibans, mentre que, en la segona, és una altra noia la que va a l’escola, en contra dels desitjos del pare, i somia convertir-se en presidenta.
El dinàmic cinema afganès, dins i fora del país, sol evocar l’infern talibà com un recordatori del que no s’hauria de tornar a repetir mai. És el cas també de produccions estrangeres, animades a partir d’obres literàries com Las golondrinas de Kabul (2019) o The breadwinner (2017), que va produir Angelina Jolie. Joe Biden, que li dona la culpa a Trump, no vol fer comparacions amb el Vietnam, però inevitablement ens passen pel cap aquells temps en què Ronald Reagan enviava Sylvester Stallone (Rambo III, 1988) i Sa Majestat a James Bond (007: Alta tensió, 1987) per lluitar al costat dels mujahidins contra l’invasor rus. És una pena que ni el guerriller més vigorèctic ni l’espia més elegant no moguin ni un dit per lluitar contra aquests mateixos mujahidins.
Les pel·lícules afganeses solen evocar l’infern talibà com una cosa que no s’hauria de tornar a repetir mai
‘The breadwinner’