La Vanguardia (Català-1ª edició)
Oblidant Messi
El Barça s’estrena a la Lliga amb una victòria coral i guaridora contra la Reial
Per girar full després d’un ruptura o d’una pèrdua és molt important la família, tenir el cap ocupat, la feina i sobretot els amics. En aquests tràngols, hi ha moments de negació però llavors cal deixar-se acompanyar pels que t’envolten. El barcelonisme va començar de dol, però quan va mirar més de prop els onze jugadors que va triar Koeman es va adonar que hi ha equip. No hi ha el futbolista més gran que ha vestit la samarreta blaugrana però això no evita que s’hagi quedat una plantilla interessant, reeixida i amb espurna. És bo que les expectatives no siguin altes ni que es disparin a la mínima. El Barça començava des de baix i va acabar amb el vas mig ple, malgrat l’ensurt final, després d’una victòria curativa. La Lliga ha de ser el camí guaridor per a les ferides obertes i encara recents i, o es recorre tots units o no servirà.
Necessitada d’autoestima, l’afició, contenta de tornar al seu seient després de 17 mesos (no es va notar que era un 20% de l’aforament), es va adonar que s’està creant un nou cicle. Potser pensant que Messi era l’alfa i omega, es va oblidar que hi ha més lletres a l’abecedari i que, com deia Di Stéfano, no n’hi ha cap de tan bo com tots junts. Ho va certificar el Barcelona amb una primera part tan solvent com prometedora quan només havia passat una setmana del comiat de l’excapità entre llàgrimes.
Només hi ha una manera d’oblidar el millor solista i és amb el col·lectiu. Tots a l’una. El públic en tenia ganes però és que l’equip, des de la gespa, també va animar i va enganxar el públic. Des de l’inici, el Barça va entrar al camp amb l’objectiu d’agradar la seva gent però també d’enviar un missatge. Al vestidor hi ha campions del món, hi ha medallistes olímpics i hi ha nous fitxatges que tenen l’oportunitat de convertirse en noves referències. Un és Memphis, que no va marcar però va ser la sensació per la seva creativitat. Un altre és Eric García, que va debutar de blaugrana amb una actuació immaculada. Tots dos van tenir una estrena immillorable.
Koeman, valent, va intervenir l’onze. Primer utilitzant el 4-3-3. Després situant García com a titular amb tot just tres entrenaments. A més, el va situar com a central dretà, desplaçant Piqué a l’esquerra. En l’atac, Memphis va ocupar la posició de 9, o fals nou, perquè l’holandès, imaginatiu, no va parar de canviar posicions amb Griezmann i Braithwaite, els
Piqué i Sergi Roberto, dos dels capitans, van obrir i van tancar el marcador i van fer petons a l’escut
El club va lluitar per inscriure Depay i Eric García, i els nous ho van agrair amb un debut magnífic
altres dos davanters triats ahir.
Va lluitar el Barcelona per inscriure’ls i els dos nous es van lluir. Amb prou feines va trigar un minut el quadre local a provar Remiro. Els blaugrana eren ràpids de cames i arribaven abans que els realistes a totes les pilotes dividides, mostra d’intensitat d’una bona pressió.
En nou minuts, els blaugrana van xutar tres vegades. Com si un gol fos la millor manera de girar full. I va arribar d’una manera poc habitual fins ara: a pilota aturada. Va poder arribar una mica abans si entre Remiro i el travesser no haguessin tret una rematada de Griezmann a la sortida d’un córner botat per Depay. El mateix Memphis va penjar una falta al punt de penal, on va aparèixer Piqué per cabotejar a la xarxa. Si la vigília s’havia anunciat el pas del segon capità a l’holandès perquè aquest tingués fitxa, el davanter va voler tornar-li el favor amb una assistència per a la seva testa.
El gol de Piqué, amb petó a l’escut inclòs en la celebració, va ser el final perfecte per a un exercici d’orgull de tot el conjunt. Però si hi ha algú que té decisió i amor propi és Martin Braithwaite, que ha perdut el 9 a la samarreta pei