La Vanguardia (Català-1ª edició)
Bona sort
Hi ha gent que es passa la vida intentant sobresortir, fins i tot gent amb talent, però una mala sort en sobrevola l’existència i no aconsegueixen mai cridar l’atenció. Tots n’hem conegut casos. Ni tan sols una concessió passatgera de l’atzar no els auxilia. Ni per descomptat no oloren aquells 15 minuts de fama dels quals va parlar Warhol. Als EUA aquests milions de subjectes amb aspiracions –o sense aspiracions– no correspostes se’ls anomena losers. El músic Beck es va proclamar un d’ells i va fer una cançó que a servidor encara li remou quan hi ensopega. Aquí, tot i això, si a algú del meu voltant se li ocorre utilitzar la paraula “perdedor” per desqualificar, automàticament aquest subjecte passa a ser un més al meu inventari de cretins, cada vegada més ampli desgraciadament. Potser el problema soc jo.
Al diccionari d’antònims d’aquesta tribu de desgraciats, a l’altra punta per tant, apareix en majúscules el nom de Gerard Piqué. Tot li surt bé al jugador del Barça, al camp i a la vida. Als negocis. On sigui. O això sembla.Talent li sobra, no n’hi ha dubte, però és que el do de l’oportunitat li cau de les butxaques. A granel. Uns tant i d’altres tan poc. ¿Loser, jo? Sortir airós del panorama post Messi és ja un dels èxits més destacats de la seva carrera, i en té una pila. L’únic dels capitans aplaudit de debò per la grada –i per Baresi a les xarxes socials, déu-n’hi-do– per abaixar-se el sou, ahir va marcar el primer gol del Barça. Guió tirant a populista i l’afició ovacionant-lo
Piqué va néixer amb estrella; Braithwaite no, per això juga per sobre de les seves possibilitats
i corejant el seu nom com qui identifica Robin Hood entre els boscos de Sherwood.
El Barça agrairà aquesta temporada persones com Piqué, desacomplexats, astuts de solemnitat, coneixedors del terra que trepitgen, farcit de mines quan el club entra en tessitures de crisi. I afortunats, clar. La sort és caríssima i el Barça la necessitarà. Als últims minuts la Reial es va posar 3-2 només per recordar-l’hi. No us motiveu gaire.
El que vam veure ahir al Camp Nou és un equip que, de moment, va preferir no gastar aquell comodí, el de la sort, precisament per evitar-se un disgust per començar. El grup de Koeman va anar cap al partit amb un voluntarisme que l’estadi, amb els 20.384 espectadors, va agrair. Sense Messi –quin mal fa encara escriureho– va presentar una simetria i solidaritat estranyes. Per atacar i per defensar, de tal manera que un no sabia bé quin equip estava veient. Memphis Depay deixava detalls que entroncaven amb una idea de l’espectacle que no s’hauria de perdre mai, però el que va marcar dos gols i va donar una assistència va ser Braithwaite. El danès era un davanter tirant a loser, amb tots els respectes per al Leganés, fins que un dia la impredictible secretaria tècnica blaugrana li va donar el paper de James Stewart a Que bonic que és viure –perdó per la referència nadalenca quan l’emergència climàtica juga ja de titular per abrasar-nos–, i l’individu ha decidit jugar per sobre de les seves possibilitats.
Primer partit i primera victòria. Bona actuació coral. Un cable en forma de ventall per a Laporta, qui aspira, com Piqué, a caure, una vegada més, a peu dret.c