La Vanguardia (Català-1ª edició)
La referència és Piqué
Si algú s’havia imaginat que el Barça aprofitaria el feliç retorn del públic al Camp Nou per prescindir de l’estridència de l’speaker, s’equivocava. Hi ha coses que no canvien, fins i tot en un moment com aquest. Un moment en què tot trontolla i no s’acaba de saber si les consignes d’optimisme i d’esperança es consolidaran contra la inèrcia de la nostàlgia, la ràbia o l’empipament. Sense un aforament més presentable, l’enquesta emocional de les grades és relativament testimonial. Moltes samarretes de Messi, ganes d’homenatjar l’argentí, alguna pancarta feta a casa i, com a reacció espontània, l’agraïment a Piqué per rebaixar-se el sou (el mateix sou que en altres moments haurien xiulat per considerar-lo massa elevat). Ah, i un gran partit de Braithwaite.
I al minut 10, aplaudiments per recordar Messi barrejats amb xiulets. Són més fàcils d’interpretar els aplaudiments que no pas els xiulets, que retraten la diversitat contestatària del club. ¿Xiulen per criticar el ritual, per criticar la gestió de l’acomiadament o per retreure-li a Messi la tria del PSG com a destí competitiu? L’homenatge del minut 10 no és una bona idea: connecta amb una tradició futbolística referida a jugadors morts. Al Camp Nou, l’últim cas que recordo és l’intent d’homenatjar Johan Cruyff al minut 14, un ritual que amb prou feines va durar, cada vegada més flàccid, sis partits.
Piqué, que va marcar el primer gol, va centralitzar l’entusiasme com un director d’orquestra emocional. No es conforma amb la condició de soldat d’infanteria i no s’escaqueja mai, tampoc quan s’equivoca. Quan érem petits i jugàvem a futbol de vegades ensopegàvem amb la figura del porter davanter, que
RITUALS.
PIQUÉ, OMNIPRESENT.
acostumava a no ser ni bon porter ni bon davanter. Després, en categories més juvenils, podia passar que aparegués algun entrenador jugador, que feien molta ràbia. Però Piqué és un innovador i, amb un sentit peculiar de la coherència, ha creat la figura del jugador president. És una figura especialment necessària en un moment de debilitat de Joan Laporta, que no acaba de contagiar de manera unànime el to d’audàcia temerària entre els seus companys de junta. Piqué, a més a més, controla la repercussió mediàtica. No defuig el cos a cos amb els periodistes de trinxera més baladrers i domina les formes de comunicació que seran decisives en el negoci de l’entreteniment a curt i mitjà termini.
CANVI DE RÈGIM.
Futbolísticament, la primera mitja hora del partit és el possible prototip d’un model de joc en què la intensitat, la concentració i l’actitud solidària compensen la falta d’una talent com el que monopolitzava Messi. Ara que no hi és, la piràmide d’eficàcia canvia. D’una omnipresència imperial centralitzada per l’argentí ahir es va insinuar una alternativa més republicana i assembleària que, com va anunciar Sergi Roberto a l’entrevista de La Vanguardia, intentarà encaixar menys gols per compensar la falta previsible de gols. El problema és que la Reial Societat va marcar dos gols que s’han d’interpretar com la conseqüència del propi joc i d’un primer partit que no ens hauríem de prendre ni com a motllo d’una veritat estàtica ni com a generador de dubtes i mals presagis. Mirem enrere sense ira: abans de Messi, durant Messi i després de Messi, que al primer partit de Lliga guanyis 4-2 contra la Reial Societat és una bona notícia.