La UE i 19 països es comprometen en un document a vetllar per les afganeses

A favor de Karzai, cal dir que fa una dotzena d’anys ja preveia aquest desenllaç i que va intentar iniciar un diàleg en condicions molt més favorables. No obstant, el seu Loia Jirga, amb 1.600 convidats de totes les tribus, va ser rebentat per un atemptat suïcida. Karzai no es va creure mai les explicacions del seu llavors cap d’intel·ligència, Amrulah Salih –home molt apreciat per la CIA, l’Mi6 britànic i el RAW indi–, obligant-lo a dimitir.

Ahir, el mateix Salih, “l’únic polític afganès que llegeix”, alhora que amant dels Rolex d’or, es presentava ja com a “president de l’Afganistan”, en absència de Gani, i prometia plantar batalla.

Però el cert és que ningú a l’Afganistan no ha mogut un dit pel seu govern, considerat un embornal de corrupció. Ni tan sols el seu propi exèrcit.

I això que els talibans només destaquen en el combat i en l’aplicació de la llei. És a dir, de la xaria. Afortunadament per a ells, aquesta vegada no hereten una Kabul en ruïnes, sinó una ciutat que ha fet un salt en infraestructures, amb bombolles tancades d’opulència, així com una gran desigualtat.

A diferència de fa vint anys, ara truquen a la porta amb el seu millor somriure. Però moltes kabuleses temen quedar relegades a la llar i a un grapat de professions considerades “aptes” –com l’ensenyament i l’atenció mèdica femenina–. Un estatus més semblant al que suporten a l’Aràbia Saudita que al del veí Pakistan.

També és cert que la intervenció occidental, a la recerca d’un imperatiu moral, va imposar a l’Afganistan una quota d’escons femenins que era superior fins i tot a la proporció de dones al Congrés dels EUA d’aquell moment i fins i tot a la del Senat d’avui dia.

Poques acaben de creure’s que la bandera blanca de l’Emirat pugui ser una bandera de pau. Però com explica el periodista afganès Bilal Sarwary, hi ha molta gent que, farta de tanta guerra, està disposada a donar-los el benefici del dubte.c