La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els Comuns lamenten l’excessiva dependència britànica de Washington
Boris Johnson és molt criticat per la “caòtica, vergonyosa i humiliant” retirada
La desfeta de Suez el 1956 va significar el final de les ambicions globals de la Gran Bretanya en l’ordre posterior a la II Guerra Mundial, i el començament d’una nova era en què Londres hauria de forjar aliances (amb els Estats Units, l’OTAN...) per defensar els seus interessos. La desfeta de l’Afganistan el 2021 ha mostrat l’excés de dependència britànica respecte a Washington, tant a l’hora de marxar alegrement cap a la guerra com a l’hora de retirar-se, amb conseqüències desastroses.
Aquest és el missatge que van transmetre ahir diputats de tots els bàndols –del Govern i de l’oposició– en un debat extraordinari d’emergència de set hores i mitja a la Cambra dels Comuns, en el qual Boris Johnson va ser bombardejat des de múltiples angles i no en va sortir precisament ben parat. Es va sentir acorralat, com els britànics (i no diguem els afganesos) que intenten desesperadament sortir de l’Afganistan abans que s’imposi el terror.
Per sort per a ell es va tractar
“Per a què han mort els 457 soldats britànics a l’Afganistan, per a res?”; no es podia haver organitzat millor la retirada?; quin era l’objectiu de la presència en aquell país: establir una democràcia, defensar els drets civils, negar a Al-Qaida una base d’operacions?, van preguntar els diputats a Johnson, que no va saber respondre més que amb vaguetats, com que “ningú no podia preveure la rapidesa amb què s’han produït els esdeveniments” o que “els talibans no seran jutjats per les seves paraules sinó pels fets”, com si després de la humiliant retirada Londres estigués en condicions de castigar-los o disposada a ferho. L’augment de l’ajuda a 336 milions d’euros –que no se sap com es faran arribar–, junt amb la decisió d’admetre progressivament vint mil refugiats afganesos (cinc mil aquest any i la resta en els pròxims quatre), va ser denunciada com a “insuficient i ridícula, un
“Per a què han mort 457 soldats britànics a l’Afganistan, per a res?”, va preguntar un legislador conservador
Laboristes i ‘tories’ coincideixen que és el pitjor desastre de la política exterior britànica des de Suez
incompliment de les nostres responsabilitats”.
Un per un, sense donar treva, els legisladors van proclamar que la política exterior de la Gran Bretanya ha quedat reduïda a cendres, igual que després de Suez, i que Londres ha quedat nu amb la seva total dependència d’uns Estats Units en els quals ja no es pot confiar, que anteposen els interessos partidistes i la recerca de vots a l’anàlisi geopolítica.
Tony Blair, després de l’11-S, va justificar la intervenció en tercers països per promoure la democràcia sempre que fos “de manera prudent i amb un compromís a llarg termini que permeti la construcció d’estats viables”. Però aquelles condicions no es van complir ni a l’Iraq ni a l’Afganistan. Gran Bretanya s’ha estavellat a l’anar a la guerra i al sortir-ne. Com diuen els talibans, “Occident té els rellotges, nosaltres tenim el temps”.c
de comunicació alemanys des de l’inici de la pandèmia de la covid. El març, l’oficina de l’ortodòxia del Vaticà, la Congregació per la Doctrina de la Fe, va difondre un document en el qual indicava que els sacerdots no podien beneir unions del mateix sexe “perquè Déu no pot beneir el pecat”.
Dos mesos després, l’ala progressista de la poderosa Església catòlica alemanya va desafiar obertament aquestes consignes a l’oferir la seva benedicció a parelles homosexuals en més de cent parròquies.c