La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un país de vacances i silencis
Catalunya, agost de l’any 2021: un país de silencis i vacances polítiques. Res a dir sobre el segon, ja que tothom té dret a un merescut descans. Malgrat que formalment, i segons el reglament, el Parlament havia d’iniciar el segon període de sessions de la legislatura dilluns. Però de moment ni foc ni cendra calenta. Els grups –Govern i oposició– ja es van posar d’acord per poder tornar al setembre. Res com ser el teu propi cap.
Allò de parlamentejar a l’agost sempre ha estat una excepció. El reglament que així ho preveu no és fruit del caràcter laboriós que l’anecdotari folklòric atribueix al català, sinó una herència del clímax final del procés el 2017, quan es va reformar de manera exprés perquè els il·lustres diputats independentistes treballessin l’agost per aprovar la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república tot just començar el setembre.
Ara, ja instal·lats en la nova normalitat (l’autonòmica, però no pas la pandèmica) a ningú no li passa pel cap de pensar que al Parlament de Catalunya hi pugui passar alguna cosa a l’estiu que no sigui, per exemple, que la seva presidenta, Laura Borràs, dicti per telèfon un text anunciant que el seu cor està amb els afganesos de bona voluntat.
També el Govern intenta viure un estiu com els d’abans, quan tot l’agost era políticament una festa de guardar. No ha faltat tampoc el gest afganès a l’Executiu. Tant del president, Pere Aragonès, com de la consellera d’Exteriors, Victòria Alsina. Però fora d’això, totes les carpetes dormen el son dels justos. Incloent-hi el pacte nacional per l’amnistia i l’autodeterminació amb partits i entitats socials que Pere Aragonès vol tenir enllestit abans de la reunió de la taula de negociació amb el Govern espanyol, prevista per a la tercera setmana de setembre.
Per no haver-hi, ni tan sols hi ha ningú atiant el foc de la Diada, que durant molts anys ha estat la feina principal dels polítics a l’estiu. No serà fins d’aquí uns dies que l’ós comenci a desemmandrir-se. Vet aquí una primera conclusió: en l’autonomisme es respecten els torns de vacances.
Qui no vacanceja mai és el tic autoritari i censor, encara que aparegui embolcallat en les millors intencions. El carnaval del despropòsit en aquest capítol l’ha protagonitzat l’afortunadament dimitida regidora de la CUP a Navarcles Ylènia Morros, que va interrompre un monòleg de festa major que protagonitzava l’humorista Albert Boira. A la bona senyora li semblaven excessivament ofensius els acudits de l’artista sobre pansexualitat i va decidir que sort que ella era allà per posar punt i final a l’espectacle.
L’anècdota de l’exregidora cupaire d’aquest municipi de la comarca del Bages no dona per a molt més que per a la seva pròpia vergonya. Tot i que serveix per advertir de la pulsió autoritària que nia a l’extrema esquerra, de la mateixa manera que a l’extrema dreta. Depenent de l’extrem, els uns i els altres s’ofenen per coses diferents. Però la solució sempre tendeix a ser la mateixa: col·locar un morrió a la boca dels altres.
Sense els multitudinaris i llargs silencis nascuts de les més diverses causes –militància, activisme, ignorància, covardia o interès– no pot explicar-se res del que s’ha viscut a Catalunya durant l’última dècada políticament.
Qui no descansa en cap moment és el tic autoritari i censor
Seria una llàstima que ara que s’han esquerdat les parets de les presons de la mudesa sobre la factibilitat i legitimitat de la independència exprés, se n’aixequessin d’altres per fer callar sobre altres assumptes. La bona notícia és que la regidora ha dimitit. La dolenta, per això, que a l’autoritarisme cada vegada li costa menys mostrar-se tal com és, perquè ha deixat de ser conscient dels gestos en què s’amaga la seva veritable naturalesa.