Més enllà de l’Ibai i de Messi

Ja sé que portem uns dies en què pronunciar el nom de Leo Messi pot provocar una úlcera a més d’un i el perill d’invocar una tempesta tropical sense precedents de la qual sortir completament escaldat. Però el bo que tenen aquests fenòmens meteorològics és que et mulles tant sí com no. I això és el que faré amb el risc de –en temps en què la susceptibilitat és la disfressa preferida a l’hora de sortir al carrer o expressar-se a les xarxes socials– despertar-me demà amb el cap d’un cavall davant de la porta.

Molt s’ha parlat aquests dies de la xerrada (en cap cas no entrevista) d’Ibai Llanos després de la seva marxa al PSG. De fet, el youtuber va aconseguir el testimoni de l’exfutbolista blaugrana minuts després de la seva mediàtica roda de premsa. Les reaccions no es van fer esperar juntament amb la serenata que el periodisme era mort i que l’Ibai havia aconseguit el que qualsevol altre periodista del sector esportiu hauria anhelat i fins i tot suplicat de genolls.

La lectura que jo faig d’aquest fet és una mica més simple, encara que tingui un fons molt més complex del que sembla. Ni es tracta de treure mèrits a l’Ibai, ni flagel·lar-se perquè la professió se’n vagi a la deriva. L’anàlisi més objectiva és el que té a veure amb els canvis en els paradigmes de la comunicació i els nous públics i en l’oportunitat de negoci d’uns famosos que solen viure en una dimensió paral·lela en què busquen entorns on continuar potenciant les seves marques i els seus comptes corrents, tot això en contextos més amables que els blinden davant la teòrica mordacitat i intencionalitat que imperen als mitjans (també hi ha molt d’adulador).

Vivim una nova era en què tenim diferents tipus de comunicadors, més enllà dels professionals que exerceixen el periodisme més pur. I no tenim més opció que aprendre a conviure amb altres agents que aglutinen un públic més jove i potencial que va més enllà dels mitjans convencionals. Cada un amb el seu estil i els seus diferents rols ja que, no ens n’oblidem, és el públic el que decideix què consumir i com. Això no treu que es facin reflexions una mica més incòmodes i profundes. Alguna sobre les praxis periodístiques sustentades per interessos de grup, altres sobre el codi ètic que hauria d’imperar en totes les plataformes, sense oblidar-se de la doble moral d’alguns famosos: si les teves preguntes m’incomoden m’aixeco i m’en vaig...per anar a jugar amb formigues, explicar la meva vida sexual en un plató o fer de YouTube el pati de l’esbarjo amb els meus amics.