Les quatre estacions meteorològiques

Tinc un amic, Jaume Torres, que és un gran professor de música. Aquest curs i mig que els nanos no han pogut anar presencialment a classe, els ha preparat un seguit de sessions enregistrades en vídeo sobre la música barroca, l’Orfeu de Gluck o els castrati. Quina sort, aquesta canalla, tenir un professor tan entusiasta i tan bon comunicador, que els transmet el coneixement i l’alegria de l’òpera i els concerts.

L’altre dia érem a casa veient una d’aquestes classes, dedicada als sons de la natura en la música, i vam sentir en Jaume que parlava de les tempestes, abans de presentar La Primavera ,de Les quatre estacions de Vivaldi (en què, entre dos moments de pau bucòlica, cau un bon ruixat) i d’introduir la Pastoral de Beethoven en una interpretació dramàtica dirigida per Claudio Abbado, que acabava de passar un càncer. Mentre sentíem els violins descordats i els cops de timbal vam pensar: ostres, tot aquest parament no lliga gaire amb la situació meteorològica d’ara. La idea que després de la tempesta ve la calma... Ens passem els vespres mirant el radar de precipitació i seguim, com si fos la Mare de Déu de la Font, el senyor Àlex van der Laan, que és un meteoròleg molt competent que presenta i comenta a Twitter els models predictius tal com van sortint dels centres especialitzats. Veiem neguitosos com els cors vermells i magentes de les tempestes d’estiu es buiden a Campdevànol i al pantà de Sau i no arriben mai on som nosaltres. Si una tarda fa quatre llamps i quatre trons i cauen un parell de ruixades, després surt un sol esclafador. Faig la ronda de WhatsApps dels meus amics pagesos amb pluviòmetre i constato que ha plogut una merdeta. “Mecagondena el temps”.

El canvi climàtic que vivim imposa als creadors canviar esquemes mentals. Per exemple: s’ha parlat

Potser algun compositor escriu la simfonia de les garrigues rostides i els boscos secs com el cartró

molt de les flors, que són tan agraïdes, amb tantes varietats i colors, però s’ha escrit poquíssim de l’estiu eixarreït, de les gramínies deshidratades de les vores dels camins i dels descampats, de l’orenga que després de granar es fa negra, de les molses que són com l’estora d’una casa on no es passa mai l’aspirador. A penes s’ha escrit res dels suros que perden la fulla abans d’hora o de les castanyes que, a mig fer, comencen a anar curtes d’aigua, com passa aquests dies. Tenim milers de pàgines amb panorames càustics i apocalíptics, però en el terreny de les petites descripcions aprensives hi ha molt per fer. Potser en aquest moment algun compositor escriu la simfonia de les garrigues rostides i els boscos secs com el cartró, que pensa culminar amb uns violoncels tremolosos, uns violins eixordadors i uns feliços cops de bombo. Però ara que no faci mal! –diu la meva veïna Sinteta, que les ha vist de tots colors–.