Rere el gran silenci

Els francesos van batejar a tot aquell que vagareja per les ciutats sense rumb, destí ni horaris definits amb la paraula flâneur. Sense sortir del bosc urbà, el flanejador es deixa gronxar per tot el que li surt a l’encontre, sigui un gos o la pluja, i permet que la ciutat li modeli el pas. Però si va més enllà i depassa els límits urbans per deixar-se abraçar per l’ombra i els senders dels boscos limítrofs el flanejador deixa de ser-ho per esdevenir un saunterer. Jordi Soler descriu, classifica i ordena a la perfecció les intencions d’aquests atletes del silenci que han existit sempre (com a flanejador destaca Walter Benjamin i com a saunterer, Henry David Thoreau, que va arribar a construir-se una cabana al terreny que li va cedir el filòsof Emerson) al Mapa secreto del bosque per recordar-nos que molt o poc tots tenim una mica de flanejador, saunterer i stroller (aquest últim és el que vessa tot el seu caminar al cor neuràlgic del món més industrialitzat, sent, diuen els experts, la ciutat de Toronto el millor lloc del món per fer-ho), encara que sapiguem que la gràcia està a no posar-ho de manifest. Perquè es tracta, escriu Jordi Soler en aquest “assaig de combat per veure més enllà de l’immediat”, d’un art inútil, sense equips, rècords, competicions ni recomptes que poc o gens ha de fer davant la plaga i les corresponents exhibicions a les xarxes de runners iriders, dels que fan hiking o es dediquen al trekking o al Beach Wod. Però sí que s’acosta, i molt, a l’art que conreen aquells que en lloc de caminar per caminar, neden per nedar. També ells van després del gran silenci.

No serveixen les piscines amb el recorregut ja fet. Amb els sobreeixidors com a platgetes, les surades girant en blau i suavitzant l’onatge entre parcel·les. Amb el seu vas allisat i l’aigua tova a 25 graus... No, el flanejador aquàtic, que més aviat és un saunterer, sent la urgència de sortir a mar obert. De negociar amb el seu geni. Amb els seus canvis de vents, corrents i temperatura. Amb els jocs no sempre innocents de llum. Amb les rampes inoportunes, la respiració correcta i l’optimització de les braçades.

El que no pot fer la versió aquàtica del caminador erràtic, llàstima!, és despreocupar-se del recorregut i menys imitar el joc adolescent d’Alejandro Jodorowsky i els seus amics que a Santiago de Xile es desafiaven a caminar en línia recta. Sense aturar-se ni davant intuïcions ni obstacles. Seguint fermament cap endavant passés el que passés. I tampoc no pot ni ho ha de fer tot sol. El saunterer de mar com a mínim hauria de trobar la manera de compondre el seu duo, com feien Beckett i Giacometti en les seves escomeses per París, i no perdre el respecte (o encara millor, la por que et pot fer sortir-ne airós d’una de grossa) al mar que no sempre és amable i normalment t’obliga a tornar nedant d’allà on hagis arribat. Molts ho obliden però just aquesta és la part més important de la gesta.

No serveix la piscina amb el recorregut ja fet, les surades girant en blau i l’aigua toveta