La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Pakistan aconsegueix el seu objectiu a Kabul i posa l’Índia a la defensiva
L’emir i la cúpula talibana han estat protegits per Islamabad fins al triomf
“L’exèrcit afganès ha exercit els seus drets democràtics, votant amb els peus”. Aquests dies el to jocós de la premsa pakistanesa queda curt davant la satisfacció del seu govern i exèrcit per la victòria talibana.
“Els afganesos han trencat els grillons de l’esclavitud”, ha declarat el primer ministre Imran Khan, fent honor al seu antic sobrenom de Talibà Jan. “De sobte, tots volen parlar amb el Pakistan”, assegura el seu ministre d’Exteriors, Shiah Mahmud Qureshi.
El mateix president turc, Recep Tayyip Erdogan, va seguir de prop la caiguda de Kabul a
Istanbul, diumenge passat, al costat del seu homòleg pakistanès, Arif Alvi, en visita oficial, i amb Imran Khan al telèfon. Els dos països mantenen excel·lents relacions amb Qatar, que acull des de fa anys una oficina de l’autodenominat Emirat Islàmic de l’Afganistan.
Atesa l’animositat entre Qatar i la Unió dels Emirats Àrabs, no és estrany que Abu Dhabi s’hagi convertit en el primer port d’acollida del deposat president afganès, Aixraf Gani, encara que sigui inexacte parlar d’asil, ja que aquest és també ciutadà dels Estats Units.
Però alguna cosa s’està movent també en aquest terreny. En una visita que hauria estat impensable en els últims anys, l’assessor de Seguretat NacioQuetta nal dels Emirats es reunia també abans-d’ahir a Ankara amb Erdogan, que reiterava la seva disposició a dialogar amb els talibans. I, més difícil encara, amb el príncep hereu dels Emirats, Mohamed bin Zayed.
Tothom mou fitxa per adaptar-se a la nova realitat afganesa. Un gir dels Emirats en això seria, en realitat, de 180 graus, ja que va ser un dels tres estats que van reconèixer l’anterior règim talibà, d’infausta memòria.
El triomf de la insurgència d’inspiració wahhabita potser és un triomf d’ordre ideològic per a l’Aràbia Saudita i pugui ser-ho d’ordre econòmic per a la Xina, però des del punt de vista polític i militar, el gran beneficiari és el Pakistan.
Cal recordar que, al darrere de la creació dels talibans, as noranta, hi va haver la intel·ligència pakistanesa (ISI), encapçalada pel general paixtu Hamid Gul. “Els EUA marxaran, perquè no poden continuar bombardejant indefinidament, i els talibans són l’única resistència de caràcter nacional”, li va dir a aquest corresponsal, ja el 2008.
No és estrany que, al morir Gul, a Kabul es digués que “ha mort el veritable mul·là Omar”. Sobre la veritable mort de l’emir talibà poc se sap, però del seu successor el 2016, Hibatulah Ajundzada, se’n desconeix fins i tot el parador. Encara que se sospita que ha passat les últimes dècades a Quetta, al Pakistan, i prepara la seva tornada com a Guia Suprem.
és una ciutat inquietant, punt de trànsit de tota mena de contrabans i vetada als periodistes estrangers. La cúpula talibana ha passat la guerra en pau, entre aquesta localitat i Chaman, en alguna de les fortaleses d’alts murs que esquitxen una carretera per la qual no van deixar de transitar mai les camionetes de milicians. La ruta, que condueix fins a Kandahar, travessa la línia Durand, la frontera imaginària traçada a ull pels britànics.
El recés de la denominada xura de Quetta mai va ser objectiu dels drons dels Estats Units que martellejaven altres fronteres pakistaneses. Dues rares excepcions es van donar quan la guerra ja estava perduda per a Washington. En una va morir el germà d’Ajundzada. En l’altra, el seu predecessor com a emir.
L’angle indopakistanès del conflicte afganès passa sovint desapercebut. Certament, aquest va ser als vuitanta un capítol més de la guerra freda. Els comunistes afganesos –que van omplir les escoles de nenes i joves amb el cabell al vent– van ser ràpidament contrarestats
Satisfacció a Islamabad per haver enderrocat el govern “proindi” de Kabul després de vint anys
amb mujahidins, fonamentalistes amb suport de Washington i els seus aliats a Islamabad i encimbellats fins i tot per la Nobel “feminista” Doris Lessing.
Tot i això, des dels noranta, la rivalitat entre l’Índia i el Pakistan va passar al primer pla. Després del trauma de la generació de Gul per la pèrdua del Pakistan Oriental –ara Bangla Desh– el Pakistan va jurar no permetre mai una jugada índia similar en nom de cap Paixtunistan.
Si Estat Islàmic va servir per difuminar l’existència de la frontera entre Síria i l’Iraq; els talibans, en canvi, respecten la línia Durand –que no ha reconegut cap govern afganès– perquè el seu regne no és d’aquest món. El dels oficials pakistanesos –les urbanitzacions dels quals han prosperat tant com les dels nou-rics de Kabul–, decididament sí.c