Els peus a terra

La por de la catàstrofe ho envolta tot en aquest temps àcid. Por de la covid i les seves misterioses seqüeles. Por de futures epidèmies. Por del canvi climàtic, que el panel d’experts de l’ONU comença a qualificar d’“irreversible”. Por de la precarietat, a conseqüència de l’accelerada automatització de tantes tasques humanes. Por d’un desenvolupament autoritari de la intel·ligència artificial. Por que els robots acabin prenent el control. Por del futur.

Un nou capítol de la literatura catastrofista s’està escrivint aquests dies a Kabul. La presidència dels Estats Units acaba de cometre un colossal error de càlcul. Sabien que el govern modelat per la coalició internacional hauria d’acabar pactant amb els talibans, però no van preveure la fulminant davallada de l’exèrcit oficial. Sabien que l’Afganistan acabaria tard o d’hora sota la tutela del Pakistan i la Xina –fins i tot podria ser que algun centre d’intel·ligència hagi especulat amb la possibilitat que la Xina es converteixi en la pròxima víctima del vesper afganès–, però ningú no es va imaginar les vergonyoses escenes a l’aeroport de Kabul.

Aquestes imatges timbren la presidència Biden. La popularitat del nou president ha caigut per primera vegada per sota del 50%. Una àmplia majoria de nord-americans donava suport a la retirada, però no al preu d’una exhibició de feblesa davant el món sencer. Totes les mirades es dirigeixen ara al secretari d’Estat, Antony Blinken, un home refinat.

L’any va començar amb un grup de fanàtics assaltant el Capitoli. Vuit mesos després, la caiguda de Saigon es reencarna a Kabul. I encara no hem arribat a Nadal. Aquestes escenes de naufragi imperial contrasten amb el fred avenç estratègic de la República Popular de la Xina. Una síntesi de confucianisme, marxisme i capitalisme d’Estat està jugant a escacs assistida per potents ordinadors.

En la percepció occidental del món hi ha una proteïna que connecta totes les pors. El temor de les seqüeles de la covid comparteix circuits neuronals amb el presagi d’altes temperatures i terribles tempestes i el temor dels nous bàrbars. Aquest estat mental converteix els governants de les societats obertes en figures molt fràgils.

Es cremen i es cremaran amb molta facilitat.

A Itàlia la premsa està fuetejant el ministre d’Afers Exteriors, Luigi Di Maio ,queeraala platja de Togo Bay, al sud, mentre queia Kabul. Mentre es consumava la tragèdia, el cap de la diplomàcia del tercer país més poblat de la Unió Europea era fotografiat en banyador a les costes de la Pulla.

A Espanya al president Pedro Sánchez li van faltar reflexos per suspendre les seves vacances, que avui s’acaben. La diplomàcia espanyola està treballant amb diligència a Kabul, el nou ministre d’Afers Exteriors, José Manuel Albares , és al seu lloc, i les imatges de l’endreçada evacuació espanyola il·lustraven ahir la portada del Washington Post. Alertada per les crítiques, la Moncloa va publicar dimecres una foto de Sánchez dirigint operacions des de Lanzarote. Apareixia assegut davant un ordinador amb sabates d’estiueig. Les espardenyes de Sánchez s’han convertit en el gran trofeu estival de la dreta. Pot semblar un botí ridícul –i ho és–, però la línia de combat del Partit Popular consisteix a presentar Sánchez com un impostor. Govern il·legítim, president banal. No hi ha cap altra estratègia.

No està el tauler per a espardenyes. Iván Redondo aquests detalls els cuidava.c

Quan tot trontolla és millor que Kabul no t’agafi amb banyador o amb espardenyes