Pujol i l’Estat

Em va sorprendre el reportatge sobre Jordi Pujol diumenge en aquest diari. Vaig anar-hi immediatament. És un personatge que continua suscitant interès, malgrat tot. Aquest malgrat tot resumeix molt el que ha passat a Catalunya aquests darrers anys. De manera directa i indirecta, sense passar pels seus fills, que també, explica el present i les seves conseqüències.

Va ser en la segona entrega de les seves memòries que vaig entendre el sentit d’Estat de Jordi Pujol. No va ser només aquest llibre, sinó també un sopar convocat pel seu editor, llavors Fèlix Riera, que em va suscitar un article sobre la idea que tenia l’expresident de l’estructura i construcció d’un Estat.

No em refereixo a un Estat en concret. Ni a Espanya ni a l’entelèquia de Catalunya com a organització estatal. Ho relaciono amb la metodologia de cimentar una institució com es va establir des de la Il·lustració, amb permís de Maquiavel, i que és ara la base d’un Estat democràtic inspirat en la separació de poders.

D’aquell sopar em va quedar molt clar que bé que Pujol entenia Espanya com a Estat, i que era justament en el seu coneixement sobre això on sustentava el seu nacionalisme, que va passar a convertir-se en pujolisme, amb una dimensió catalana en harmonia estatal.

Sempre he volgut entendre que Pujol rebutja l’independentisme contemporani, el de l’1-O, aquesta necessitat de reivindicar-se des de fora de la legalitat. Una moda que sembla imposada de manera generalitzada entre els dirigents del procés però que no s’adiu amb ell. Sí a la identitat, no a la il·legalitat.

D’aquí les seves sempre bones relacions amb Adolfo Suárez, Felipe González i fins i tot José María Aznar, tot i que és cert que sempre ha confessat que li va sortir carbassa. La idea d’Estat

L’expresident queda com un dels pocs polítics nacionalistes que entenen el valor de l’ordre i les lleis

d’Aznar, encara que sigui coincident en la fortalesa dels poders, difereix absolutament sobre la descentralització d’aquest poder.

El periodista Josep Gisbert realça des de la primera línia del seu article la idea d’ordre. Pujol diu: “Cal tenir la casa ordenada, i ara no ho està”. Alguns diran que és l’expressió d’un home de dretes. Potser. Però, sobretot, és l’evidència que un Estat ha de tenir l’espai ordenat. I que és més important aquest ordre que qualsevol altra motivació per molt sentiment que aporti.

Estic convençut que Jordi Pujol va treballar tota la seva vida política per acabar sent allò que, a França, a Alemanya, s’entén com a home d’Estat. La família l’hi va posar difícil. En concret els seus fills i la seva dona: sense el plàcet i lideratge familiar la presumpta corrupció no hauria arribat tan lluny.

Ara s’ha de conformar amb un criticada presència pública i en espera d’un seient reservat al banc dels acusats. No era el final esperat.

Tot i això, conceptualment, Pujol queda com un dels pocs polítics nacionalistes catalans que entenen el sentit Estat, el valor de l’ordre i les lleis. Les mateixes que ara han caigut sobre la seva credibilitat política.