La Vanguardia (Català-1ª edició)
Messi i la gestió del talent
He de confessar que aquests dies estic llegint amb interès les planes esportives dels diaris. El misteri de la sortida de Messi del Barça és fascinant i planteja qüestions notables sobre la gestió del talent en general i l’estratègia dels grans clubs esportius en particular.
El context és la calamitosa gestió al FC Barcelona, que ha deixat el club amb grans deutes (de l’entorn de 1.300 milions d’euros) i pèrdues, agreujades per la pandèmia, a més d’una plantilla amb remuneracions estratosfèriques i una massa salarial desorbitada, i que no sembla gaire competitiva. Hi ha molta gent que es pregunta on va el Barça, i la resposta no és important només per als aficionats sinó també per a la ciutat. El Barça ha estat carta de presentació de Barcelona, i de Catalunya, al món, i Messi hi jugava un paper important.
Segons Simon Kuper, un gran expert sobre el Barça, hi ha dues maneres per estar entre els grans clubs de futbol competitius: tenir una marca global, com el Barça o el Reial Madrid, o tenir un gran patrocinador, un sugardaddy, com tenen el PSG o el Manchester City. Aquesta segona forma requereix normalment la privatització del club i la seva conversió en societat anònima. Ambdues permeten, en principi, mantenir la gran despesa que representa tenir un equip dels millors. La marca global permet obtenir patrocinis comercials i venda de drets televisius. Per poder fer això cal, a part d’una bona gestió, estar en competicions que atreguin audiència global més que en competicions locals –que a més a més poden subvencionar equips menys competitius–. Molt probablement en això està pensant Florentino Pérez amb la seva proposta de Superlliga i que compta amb el suport de Joan Laporta i de la Juventus. Aquesta hipòtesi explica la sortida de Messi del Barça atès que el projecte de LaLiga amb el fons CVC reforça la competició local a Espanya. Tot això ho ha explicat molt bé Manel Pérez a les planes d’aquest diari com a estratègia per evitar la privatització i ser competitius.
El novembre de l’any 2009 vaig moderar una taula rodona sobre economia del futbol organitzada pel Centre Sector Públic-Sector Privat de l’IESE i el FC Barcelona en què es va plantejar la qüestió de si els clubs podien fer fallida. El que va quedar clar és que sí, encara que rarament passa, però que sempre sobreviuen perquè d’una manera o d’una altra l’Estat hi acaba posant recursos. És a dir, els clubs amb problemes són rescatats pel seu gran impacte social, i precisament per això es poden permetre una acumulació de deute molt gran. Els clubs es poden endeutar per pagar el salari dels jugadors per sobre de la seva capacitat de pagament. En termes més gràfics, el Ferrari d’un jugador el pot acabar pagant el contribuent: és el conegut problema del risc moral.
En tot cas, una bona gestió és fonamental en qualsevol estratègia que es plantegi un club. No ha estat així al Barça, que pot acabar sent un cas d’estudi de com no s’han de fer les coses. Segons informacions filtrades del seu contracte, Messi va guanyar 555 milions d’euros només des del 2017, i les constants demandes d’augment de remuneració per part del seu pare van induir una alça de sous a la plantilla que es va fer insostenible. Si a això hi afegim unes contractacions amb condicions fora de mercat, s’explica bona part del problema econòmic actual. En particular s’apunta a les contractacions mal negociades que es van fer després del traspàs de Neymar al PSG. A més a més, sembla que era Messi i no els entrenadors, alguns imposats pel mateix Messi, el que manava en les decisions esportives. El resultat és que la gestió del talent no ha estat bona en el cas de l’astre argentí. Cap entitat no pot recolzar-se només en els incentius materials (sous i altres complements monetaris) per assolir els seus objectius, els incentius morals són fonamentals per a una bona alineació amb la missió de qualsevol empresa. Això és particularment rellevant en una situació de crisi.
El cas de Messi ens pot servir per reflexionar sobre com atraure i retenir talent a Barcelona. Aquesta és la gran qüestió per a la prosperitat de les àrees metropolitanes en el món d’avui. Potser la lliçó principal és que cal treballar per tenir una economia forta, cal gestionar bé el que tenim, i posar els recursos necessaris amb objectius clars i inversió continuada amb perspectiva de llarg termini. Això val per a l’esport, per a la ciència i per a l’empresa.c
El cas de l’astre argentí ens pot servir per reflexionar com atraure i retenir talent a Barcelona
X. VIVES, professor de l’IESE
de los médicos y de cualquier protocolo. Está claro que la justicia de este país tiene un problema.
Alberto Martorell Lossius