Actuació inesperada

Un insecte gegant creua l’escenari amb parsimònia. És un gentleman, una bestiola fina, però la seva mida no és normal. Actuem en un festival, entre oliveres, ruïnes romanes i pedrotes. Hores abans, en la calima fantasmagòrica de Madrid, un nen juga a l’apocalipsi en un quiosc de llaminadures. Una apocalipsi!, crida amb cada sotrac del vent abrasador al tendal, un altre! Els nens fan el que poden amb les notícies. Apocalipsi, apocalipsi! Ja a la carretera, de camí cap aquí, el sol apunta entre la boira com un puntet rosa sinistre. Blade Runner, diu una actriu. El cel recobra la salut als alzinars. En l’últim tram, uns porcs ens veuen passar. Mira, cérvols, diu algú, però són porcs. Ara, avançat l’espectacle, els focus atreuen altres personatges espontanis que voletegen al nostre voltant. Aquest que avança en prosceni podria ser un immens escarabat, una versió teatral de Gregor Samsa, si no tingués aquests caminars cavallins, una mena de trot suau.

Sigui qui sigui, ja és el protagonista de la nostra tragèdia grega. Les tres actrius i els tres actors observem com avança atònits, reduïts a un cor, ple de soroll i fúria, que no significa res i a més és de fons. El primer pla l’acapara la caminada il·luminada de l’insecte, una poteta després de l’altra. És una bestiola tan natural. L’harmonia del seu moviment, inabastable per al millor actor, ens hipnotitza. Tampoc no li traiem els ulls de sobre per si ens salta a la cara. No puc –dirà després, desencaixada, una actriu jove–, les bestioles em fan moltíssim fàstic. El dia que et caigui una panerola als cabells i l’esclafis d’una manotada desesperada al teu propi crani, et canviarà la perspectiva –comento com a actriu viscuda–, de vegades és millor tocar fons com més aviat millor. Com a actor bestiola, aquest dona el tipus d’Otel·lo: la bèstia avança cap al

El primer pla l’acapara la caminada il·luminada de l’insecte, una poteta després de l’altra

dormitori de Desdèmona. Em pregunto quants espectadors estan atents a la seva marxa impenetrable. És un mag del suspens.

Fins que l’actor que encarna el rei, en ple monòleg, amb una suau puntada de peu ballarina, el llança al buit. O al públic. Demà discutirem en el xat de la companyia –descartada la llagosta i sens dubte la panerola– si era un pregadeu femella. Embarassada; per la grossor de l’abdomen i la fermesa tranquil·la i a la vegada desesperada en la manera d’actuar, aliena al perill, amb la ganseria misteriosa de la gestació, un espectacle impagable, cercant potser el lloc idoni per pondre.

Un halo d’estranyesa envolta ara l’escena sense bestiola. Però la representació ha de continuar, i el meu personatge i jo fem una escena final entre el públic, on em toca plorar pel nostre destí tràgic. Ploriquejo continguda a la gatzoneta, per no tapar l’acció de l’escenari, com una espectadora més. I noto una mà suau a l’espatlla. Un espectador em consola. Penso que s’ha fet un embolic entre la ficció i la realitat, i ho entenc. Ens mirem perduts sota les màscares. Podria recolzar el cap en la seva espatlla per consolar-nos junts, cada un de les seves coses.c