La Vanguardia (Català-1ª edició)
SOS Afganistan
Desenes d’atletes, sobretot dones, intenten abandonar el país per no perdre els drets adquirits
Quan Kimia Iussufi va creuar la línia de meta de l’estadi Nacional de Tòquio fa tot just tres setmanes i va clavar la mirada al crono, la primera reacció va ser de decepció. Vestida de negre i coberta de cap a peus, l’afganesa acabava d’aconseguir el rècord nacional en els 100 metres (13,29s), igual que Xa Mahmood Noorzahi en la categoria masculina. Tot i això, el somni de Iussufi era impressionar en la cursa de les humils per guanyar-se un lloc en la primera ronda de la prova. Volia compartir la sortida amb alguna de les millors velocistes del món al carril contigu i, a la vegada, ser motiu d’orgull per a un país que ja havia entrat en pànic per l’avanç imparable dels talibans.
En l’imaginari col·lectiu de bona part de la població afganesa aquest 30 de juliol quedarà –pot ser que per molt de temps– com l’última data en què una dona va participar en una competició esportiva sota la seva bandera. La irrellevància de l’esport en l’anterior règim talibà de finals dels noranta –prohibit com la televisió o la fotografia– i la retallada de llibertats de la dona no conviden a l’optimisme en aquesta nova etapa. Per aquesta raó moltes atletes han demanat de ser evacuades del país per tal de no perdre els drets adquirits durant els últims vint anys.
Una d’elles és Zakia Khudadadi, que aquests dies hauria d’estar ja concentrada a Tòquio per fer història en els Jocs paralímpics. La taekwondista podia haver estat la primera atleta de l’Afganistan a aconseguir-ho, però tant ella com el seu compatriota Hossain Rassuli s’han quedat atrapats a Kabul pel tancament dels aeroports.
En un primer moment Khudadadi demanava ajuda a través de les xarxes socials per poder sortir del país i complir l’objectiu de ser a Tòquio. Des de la presa de la capital afganesa, ja només demana fugir. “Veig la mort dia i nit. Vull continuar fent esport en un país desenvolupat, en un lloc segur per mi i la meva família. No deixin que els talibans ens treguin els nostres drets bàsics”, va dir horroritzada en un vídeo mentre estava tancada a casa d’uns familiars. El Ministeri d’Afers Exteriors espanyol té la petició per incloure Khudadadi en la llista d’evacuació, de què també forma part Nilofar Baiat. Gràcies als esforços d’Antonio Pampliega, periodista especialitzat en zones de conflicte, i posteriorment de la Federació Espanyola de Bàsquet, la capitana de la selecció afganesa de bàsquet en cadira de rodes –va patir una lesió de la medul·la espinal després d’una explosió a casa seva quan era petita– espera amb angoixa l’oportunitat de volar cap a Alemanya o a qualsevol altre lloc. Acompanyada pel seu marit, la també advocada porta des de dimecres a l’aeroport de Kabul. “La meva vida s’acaba, no puc quedar-me aquí”, li deia al seu amic espanyol. El club Bidaideak Bilbao BSR s’ha ofert acollir-la.
No totes les històries tindran el final volgut. Per això Samira Asgari, membre del COI de l’Afganistan, va demanar ajuda als Estats Units per treure el nombre més gran d’atletes possible i el personal tècnic “abans que sigui massa tard”. “Això passarà a la història de com el món veia les notícies però no ajudava als atletes paralímpics de l’Afganistan”, lamentava des de Londres Arian Sadiqi, responsable dels dos esportistes a Tòquio.
Khudadadi, de 23 anys, volia demostrar a les nenes del seu país que es pot lluitar doblement contra la discriminació per ser dona i discapacitada. No podrà demostrar-ho a Tòquio, on Iussufi va onejar la bandera de la seva pàtria aquest estiu en la cerimònia inaugural de les olimpíades. En la seva última publicació a les xarxes critica Occident per abandonar l’Afganistan a la seva sort. I resa: “A totes les noies fortes del meu país... que Déu us protegeixi”.