‘No puedo vivir sin ti’

Quan una relació s’acaba però l’amor es manté, la gestió de les emocions necessita més temps. I, afortunadament, tinc una Lliga al davant per acostumar-me a un Barça sense Messi. De la roda de premsa dramàtica de comiat a veure’l vestit del PSG vaig passar un dol ràpid i creia que eficaç. Veure’l amb una altra –samarreta, vull dir– gairebé ni em va doldre, segura que l’amor mutu sempre perdurarà. Però, oh sorpresa, arrenca la competició i descobreixo que el que em fa mal de veritat és veure el buit que ha deixat aquí. Em dol el Barça sense ell, més que no pas veure’l a ell sense el Barça. I com canten el grup Los Ronaldos, reconec que No puedo vivir sin ti.

Llevas años enredado en mis manos, en mi pelo, en mi cabeza y yo no puedo más. Per això he intentat distreure’m amb altres al·licients. El retorn del públic als estadis, tot i que amb restriccions, és una grandíssima notícia, i eliminar de les transmissions televisives aquell àudio ambient enllaunat i fals, encara millor. L’embolic –un punt vergonyós, tot sigui dit de pas– de si els nous fitxatges podien ser inscrits, la incertesa fins a última hora, el gest de Piqué... també em van fer tenir el cap ocupat durant uns dies. Però quan va començar a rodar la pilota a la gespa del Camp Nou el vaig començar a enyorar.

Debería estar cansada de tus manos, de tu pelo, de tus rarezas, pero quiero más. No en tindria mai prou, d’ell. Però ja no hi és i no puc perdre minuts ni partits enyorant un fantasma. Prou feina tinc a reconstruir les restes del naufragi. He d’estar al cas de si el bon rendiment de Memphis és flor de pretemporada o es consolida. Si Griezmann fa el pas endavant que se li exigeix. Si Jordi Alba troba un nou soci per l’esquerra. Si Eric Garcia es consolida com a parella de Piqué. Quan, i sobretot com, reapareix Ansu Fati. Si algun dels Demir, Gavi o Rey Manaj de torn acaba convencent Koeman... No tinc temps per a gestionar tanta enyorança.

No puedo vivir sin ti, no hay manera. No puedo estar sin ti. Potser és aquest dissabte a San Mamés que el seu fantasma desapareix per sempre. Potser el continuaré veient tota la temporada. O només en les grans cites, on sentir el seu nom a l’alineació ja feia posar la pell de gallina. O en els partits encallats que ell desllorigava com ningú. O en les derrotes, quan la frustració que l’inundava em representava. No sé quan deixaré de veure el fantasma d’un Messi que ja no és aquí. L’únic que sé és que, com canta Coque Malla, yo me quedo para siempre con mi rey y su bandera, ya no hay fronteras. Me dejaré llevar a ningún lugar. I potser així acabo reconduint l’enyor en un dolç record. Em queda el consol d’estar, d’alguna manera, redescobrint el futbol del Barça, que ara em sembla tan diferent sense ell.

Em queda el consol d’estar redescobrint el futbol del Barça, que ara em sembla tan diferent sense ell