La Vanguardia (Català-1ª edició)
“N’han traït la memòria”
El dolor dels familiars d’alguns dels 100 morts espanyols durant els 19 anys de presència militar
El sergent de l’Exèrcit de l’Aire Francisco Cardona Gil va ser un dels 62 militars que van morir en un Yak42 que tornava de l’Afganistan. El capità de la Guàrdia Civil José María Galera Córdoba va ser assassinat pel conductor del cap de la policia de Bagdhis quan impartia una classe a la base militar espanyola de Qal-i-Now. El policia nacional Isidro Gabino San Martín Hernández va morir a l’assalt a l’ambaixada d’Espanya a Kabul.
El pare de Cardona, la mare de Galera i la dona de San Martín es regiren aquests últims dies de dolor, de ràbia i d’impotència. Cadascun a la seva manera, però amb el mateix patiment, reviuen amb intensitat aquestes últimes hores els crims que van posar fi a la vida dels seus éssers estimats que en el seu moment es van embarcar en la missió militar internacional que havia d’ajudar a pacificar l’Afganistan. Ells van ser tres dels 102 espanyols assassinats: 96 militars, dos guàrdies civils, dos policies nacionals i dos intèrprets. Tots assumien el risc de la destinació. Ho admeten els tres familiars en conversa telefònica
“El meu fill no va voler servir cap altra bandera, però tampoc no va voler morir així” diu un pare
amb La Vanguardia. “El meu fill no va voler servir cap altra bandera, no va voler fer cap altre camí, però tampoc no va voler morir d’aquesta manera”. Francisco Cardona adapta una de les estrofes del text de l’homenatge als caiguts que es recita a les cerimònies castrenses. “He intentat girar full una i mil vegades, però aquests dies les imatges de l’Afganistan em remouen la consciència. I continuo preguntant-me per què hi vam anar?”. La sensació, insisteix, és que no va servir de res. El dolor de la pèrdua va augmentar a la seva família perquè no va ser fins al 14 de gener del 2020 que va rebre les seves restes. “A mi em van arrabassar un fill; me’l van matar i durant 17 anys no me’l van tornar, ni viu ni mort”.
Georgina Córdoba ha viatjat aquest cap de setmana a Tarazona. Ho fa cada any per aquestes dates per acostar-se al cementiri on reposa el seu fill José María, el capità integrant del GAR (Grup d’Acció Ràpida) de la Guàrdia Civil que participava en la missió internacional monitorant, formant, la que havia de ser la nova policia afganesa. La tarda d’un calorós 25 d’agost del 2010, el jove conductor d’un comandament de l’exèrcit afganès va buidar el seu Ak-47 contra Galera, l’oficial Abraham Leoncio Bravo i l’intèrpret Attaolah Taefi, mentre impartien classe. Els va disparar per l’esquena i no van tenir opció de reaccionar. “Em vaig tornar boja; no m’ho volia creure quan m’ho van explicar”, recorda emocionada Georgina Córdoba. La periodista que signa aquesta crònica va coincidir amb el capità a la base de Qal-iNow poques setmanes abans del seu assassinat i aquest li va transmetre en aquell moment i en correus electrònics posteriors el gran orgull que sentia per la feina que estaven fent ajudant els afganesos a agafar les regnes del seu futur. “Avui s’han posat drets i m’han aplaudit quan s’ha acabat la classe”, va escriure una de les últimes vegades. La seva mare es regira de dolor. “No vaig entendre mai el seu crim. Eren dins d’aquella fortificació que havia de ser segura. El meu fill em parlava amb un afecte especial del noi que després el va matar per l’esquena. És insuportable”, assegura.
La Georgina sempre va voler viatjar a l’Afganistan per ser al mateix lloc on van assassinar el seu fill. Ho va demanar a tots els ministres de Defensa amb qui va coincidir en homenatges. Des d’aleshores no suporta que li donin copets a l’esquena en senyal de solidaritat. “Ja no vull res de res. Sempre m’he sentit enganyada i aquesta setmana, veient el que està passant, m’han confirmar que la meva sensació era real. Ens van enganyar. Els van enganyar. Van anar a ajudar una població que al final han deixat tirada i pitjor que abans”. No vol veure les notícies perquè li fa mal, però gairebé sense voler, encén la tele, escolta la ràdio o llegeix les notícies sobre l’Afganistan perquè aquest país llunyà la manté eternament lligada al seu fill. “Aquesta manera que han tingut tots d’abandonar tot allò és una gran traïció a la memòria dels nostres morts”.
Estefanía Vera no encén la televisió, ni escolta la ràdio, ni llegeix notícies. No ho fa des que el seu marit va ser assassinat amb el policia nacional Jorge García Tudela a l’assalt a l’ambaixada d’Espanya a Kabul, l’11 de desembre del 2015. Desbordada pel dolor i absolutament perduda, la dona va necessitar fugir del món i de si mateixa, fins a retrobar-se per aprendre a viure de nou assumint que al seu marit i al seu company els van assassinar en un assalt que va evidenciar la falta de seguretat d’aquella seu diplomàtica. Gema de los Ríos, vídua de Jorge García Tudela, va ser la que el va alertar de la caiguda de Kabul a mans dels talibans. “Només vaig poder suportar dos dies d’informació. No puc, no resisteixo veure-ho perquè el dolor és massa gran”,
“Els van enganyar; van anar a ajudar una població a qui han deixat tirada”, denuncia una mare
reconeix. Aquests dies rep trucades dels companys del seu marit, que no l’han perduda mai de vista.
Entre busseig i busseig al fons del mar, on ha trobat la pau que necessitava per abraçar amb més força el seu fill, va saber divendres que els últims policies nacionals que aquesta setmana van abandonar a corre-cuita l’ambaixada de Kabul es van emportar la bandera emmarcada en record del seu marit i del seu company.
Aquests tres familiars de víctimes d’aquesta guerra desitgen tot el millor per al poble afganès pel qual els seus éssers estimats van perdre la vida en una conflicte armat especialment dur i complex a 6.000 quilòmetres de casa seva.