La Vanguardia (Català-1ª edició)
Rivalitat històrica en un Magrib inestable
La ruptura d’Algèria amb el Marroc inquieta un Occident que té els dos països com els socis més fiables a la regió
Són rivals des de fa dècades. El primer, el Marroc, una monarquia parlamentària que ha resolt el seu encaix amb l’islamisme ascendent mitjançant la figura politicoreligiosa del rei Hassan. El segon, Algèria, una república d’origen socialista que ha anat virant cap a un nacionalisme de trets panislàmics amb una casta militar al·lèrgica a les eleccions.
Els dos països han trencat relacions en almenys tres ocasions en l’últim mig segle. I entre octubre del 1963 i febrer del 1964 es van enfrontar a trets –la guerra de les Arenes– pel disseny d’unes fronteres que havien estat traçades amb tiralínies pel poder colonial francès en la dècada dels 50.
El cisma definitiu entre el Marroc i Algèria es va produir el 1976, setmanes després que Espanya renunciés de forma definitiva al seu estatus colonial i abandonés el Sidi Ifni, l’anomenat Sàhara Occidental. El Marroc va ocupar l’antiga colònia, que considera una regió del país, i va iniciar una guerra de llarga durada però baixa intensitat amb el Front Polisario, que reivindica la independència d’aquell territori i en el qual s’agrupen algunes de les tribus sahrauís que habiten la zona.
El moviment va descol·locar la veïna Algèria, que com a resposta va acollir els refugiats sahrauís a la regió del Tinduf. Alhora, es va convertir en el principal valedor davant els organismes internacionals de la República Àrab Democràtica Sahrauí (RASD), així com també en el seu principal finançador.
El reconeixement internacional de la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental ha estat, al llarg d’aquests quaranta anys, el primer punt de l’agenda exterior de la política marroquina. I va començar a formalitzarse el mes de desembre de l’any 2020, quan els Estats Units van reconèixer la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental.
Va ser una gran victòria. Davant Espanya, antic poder colonial incòmode amb la qüestió. Davant Alemanya, país obertament hostil a aquest reconeixement.
I davant Algèria, el gran rival. El moviment de la Casa Blanca de Donald Trump tenia una contrapartida: que Rabat reconegués l’Estat d’Israel, segons el guió escrit per Jared Kushner (gendre del president nord-americà i autor d’un disseny inacabat per al país hebreu, els anomenats acords d’Abraham).
La ruptura de relacions diplomàtiques d’Algèria amb el Marroc, dimecres, és una resposta en diferit a aquest reconeixement. En especial a la recent visita del ministre d’Exteriors israelià, Yaïr Lapid, a Rabat, en la qual va mostrar el seu disgust “amb el paper que juga Algèria a la regió, el seu acostament a l’Iran i la campanya que promou contra l’admissió d’Israel a la Unió Africana”.
En el plec de queixes presentat dimecres, Algèria s’ha referit al suport del Marroc als independentistes de la Cabília, una regió berber al nord del país i una acusació reiterada des de fa anys. També ha retret a Rabat la improbable autoria per part del MAK (el Moviment per a l’Autodeterminació de la Cabília) dels incendis que van assolar el país en els primers dies d’agost.
Malgrat el cúmul d’acusacions contra el Marroc, entre les quals també hi ha les d’espionatge, el moviment del poder a Alger pretén galvanitzar una opinió pública castigada per la pandèmia i la gestió dels incendis amb un discurs de consum intern. I, al mateix temps, recompondre el seu paper a l’exterior amb un missatge nítid de suport a la causa palestina i el seu reposicionament com a punt de referència del nacionalisme àrab en un entorn en què l’islamisme continua viu.
Europa Occidental, i en particular França, que manté estretes relacions econòmiques amb tots dos països, ha mantingut un exquisit equilibri. Però aquest desacord no agrada en l’actual context geopolític. Algèria i el Marroc són avui els dos socis més fiables d’Occident en un Magreb cada cop més inestable, amb una Líbia sumida en el caos i una Tunísia políticament molt volàtil.
Rabat i Alger són també aliats per a Occident en la guerra contra el terror. És segur que la victòria talibana a l’Afganistan avivarà la pulsió gihadista en una zona que ha estat pedrera d’organitzacions terroristes, veïna d’un Sahel en el qual França ha rebaixat la seva presència.
La primera víctima d’aquesta ruptura podria ser un dels rars casos de cooperació entre els dos països: el gasoducte Magrib-Europa, que des de 1996 porta gas algerià a Espanya via Marroc. D’una manera que Alger va jutjar tardana, Rabat va anunciar, el passat 19 d’agost, que és favorable al seu manteniment. Però tot pot passar d’aquí al pròxim 31 d’octubre, quan expira el contracte.c
Algèria respon en diferit al pacte entre el Marroc i Israel i es reposiciona com a far del nacionalisme àrab
missió. L’experiència el va impulsar a crear una oenagé dedicada al rescat d’animals abandonats, dels que n’hi ha milers a Kabul, i a intentar reunir-los amb els soldats britànics que han estat els seus amos.
Nascut a Essex, Farthing va ser des de jove un magnífic atleta que amb només tretze anys va competir en una mitja marató i es va allistar en els cadets de l’exèrcit de Terra. Als setze va ser elegit el millor de la seva promoció, i als divuit va rebre la primera medalla de mans del duc d’Edimburg al palau de Buckingham. Va tenir clar que volia ser marine des que va veure actuar al cos en els noticiaris i documentals de la BBC durant la guerra de les Malvines, superant sense dificultats les duríssimes proves d’ingrés. Pen, com l’anomenen els seus amics i col·legues, és a més un magnífic muntanyenc, que durant els permisos planejava i executava expedicions per tot el món. Cap activitat atlètica no li és aliena, i és un paracaigudista d’elit especialitzat en operacions d’evasió i fuga.
Desplegat a l’Afganistan, el seu comando es va encarregar de combatre el setge i impedir la caiguda de la ciutat de Nowzad, missió durant la qual dos companys van resultar morts i uns altres cinc greument ferits. Va ser aquells dies de tanta tensió quan el marine va adoptar el seu gos i es va enamorar d’ell, i quan va trobar un sentit a la seva vida després de llicenciar-se amb honors: reunir animals amb els seus amos i rescatar els que pul·lulen abandonats pels carrers de Kabul. Per la seva feina per a l’organització caritativa va ser nomenat heroi de l’any de la CNN el 2014.
Debat sobre si és ètic rescatar animals de l’Afganistan quan milers de persones intenten fugir del país desesperadament
Farthing té amics poderosos que han pressionat el ministre de Defensa Ben Wallace, que ha promès que si es presenta amb els seus dos-cents gossos i gats a l’aeroport, tots ells tindran salconduit. Els milers d’afganesos que volen sortir del país, entre els quals hi ha traductors de l’exèrcit i l’ambaixada britànics, que si es queden poden ser víctimes de represàlies, no tenen tanta influència.